La sequera persisteix a Barcelona. Fa setmanes que no plou a Barcelona i els boscos de Collserola pateixen els efectes de la calor i la sequera acumulada.

El cert és que la manca de precipitacions ve de lluny. Des del juny del 2020 no plou amb cara i ulls a l’Observatori Fabra. En els darrers 12 mesos només s’hi han recollit 360 litres, un registre molt per sota la mitjana.

Els mapes no són optimistes. De moment, a curt i mitjà termini, no anuncien aigua.

L’estiu, l’estació més seca de tot l’any al litoral i el prelitoral

Malauradament ara, a principis d’estiu, és poc probable que tinguem episodis de pluja gaire general i abundant a bona part de Catalunya. Convé recordar que un dels trets que defineixen el clima mediterrani és l’existència d’un període eixut durant els mesos d’estiu. És l’estació més seca de tot l’any, just el contrari del que passa a bona part dels Pirineus i els Prepirineus, on les tempestes fan que hi sigui la més plujosa.

A Barcelona el juliol sol ser el mes més sec de tot l’any. A l’Observatori Fabra hi cauen de mitjana només 24 litres per metre quadrat. Al juny se’n comptabilitzen 30 de mitjana i a l’agost, 41 litres. Malgrat aquests valors, convé tenir present que el clima mediterrani va lligat també a una gran irregularitat pluviomètrica i tèrmica entre diversos anys i dins un mateix any.

Fulles perennes, actives durant tot l’any

La vegetació mediterrània adopta diverses estratègies per tal de sobreviure a períodes secs i de temperatura alta. Una opció molt estesa al Mediterrani és la de tenir fulles perennes.

La majoria d’arbres i arbustos mediterranis tenen fulles sempre presents. Això els permet aprofitar tots els períodes de pluges irregulars que pugui haver-hi al llarg de tot l’any, freqüents sobretot entre la tardor i la primavera.

Així doncs, tan bon punt plou (sigui quan sigui) l’arbre pot reiniciar l’activitat de forma immediata i aprofitar aquest període favorable per progressar (generar fulles noves o créixer si convé). Un exemple seria l’alzina, la qual pot emetre brots a la tardor o fins i tot a l’hivern, després d’episodis de pluges abundants. El roure (caducifoli) no pot fer-ho quan està mancat de pluges.

Fulles endurides, resistents al fred i la calor

La vegetació mediterrània adopta altres estratègies per tal de sobreviure durant els episodis de calor i sequera extrema, però també per tal de superar els períodes de temperatura baixa o glaçades hivernals. Molts arbres i arbustos tenen fulles endurides (esclerofil·les), altament eficients i pensades per perdre el mínim d’aigua per evaporació. En alguns casos també s’acompanyen de pèls per tal d’evitar encara més la pèrdua d’aigua.

Tenen fulles endurides, entre d’altres, l’alzina, l’aladern, l’arboç, el marfull o el garric.

Les fulles d’alzina són dures i presenten pèls al revers per tal de minimitzar la pèrdua d’aigua

Fulles que es panseixen

Una altra estratègia és la marcescència, és a dir, fulles que es panseixen quan no plou i fa molta calor. Les fulles es mantenen toves a causa de la pèrdua d’aigua, però tenen la possibilitat de refer-se, rehidratar-se, tan bon punt arriben els primers xàfecs i tronades (habitualment a finals d’agost o al setembre).

Un exemple són les estepes, les quals mostren un aspecte decadent i moribund els dies més tòrrids de l’estiu, però que es refan amb celeritat tan bon punt tornen les pluges.

Fulles marcescents d’estepa blanca a l’estiu

Fulles menudes o agulles

En zones de climes humits i plujosos durant l’estiu hi predominen arbres de fulla caduca. Les fulles poden ser grans, ja que la pèrdua d’aigua per evaporació no hi acostuma a ser un problema.

Al Mediterrani, en canvi, alguns arbres com el pi però també arbustos com el càdec o el ginebró redueixen al màxim les fulles i les transformen en acícules (agulles). Això els permet disminuir al màxim les pèrdues d’aigua per transpiració.

El romaní, la farigola o la sajolida també opten per aquesta estratègia, però a més s’acompanyen d’olis essencials, els quals també ajuden a minimitzar les pèrdues d’aigua (eviten la dessecació).

Una altra estratègia consisteix a minimitzar o fins i tot eliminar del tot les fulles i fer que les tiges siguin verdes i que siguin les que facin la fotosíntesi. Aquest seria el cas, per exemple, de la ginesta. D’altres com la gatosa o l’argelaga opten per un mecanisme similar, per bé que en aquest cas les tiges van associades també a la presència d’espines.

Ginesta i pins al fons

El plàtan d’ombra es desprèn de part de les fulles quan fa molta calor i no plou

El plàtan d’ombra encara és un arbre abundant a la trama urbana de la ciutat per bé que des de fa anys es va diversificant amb la introducció d’altres espècies. Els pics o les onades de calor sovint els obliguen a desprendre’s de forma sobtada d’una part del fullatge per tal de poder afrontar les pèrdues d’aigua per transpiració.

La calor fa caure les fulles dels plàtans a ple estiu