Amb l’arribada de la primavera i l’ascens de la temperatura, l’abril és el primer mes de l’any en el qual és fàcil que hi hagi tempestes a Catalunya, més enllà d’alguna tronada localitzada. Podríem dir que n’inaugura la temporada. Des d’ara i fins a finals de tardor és l’època de l’any en què hi acostuma a haver les condicions favorables per al creixement dels núvols capaços de generar les descàrregues elèctriques, els cumulonimbus.
Quants dies de tempesta hi ha a Barcelona cada any?
Segons l’informe resum de l’any 2021 de la xarxa de detecció de descàrregues elèctriques atmosfèriques del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), a Barcelona al cap de l’any hi sol haver entre 26 i 28 dies de tempesta. Pel que fa a la densitat anual de llamps, s’arriba a 1,4 llamps per quilòmetre quadrat. Això vol dir que, de mitjana, dins del terme municipal hi cauen al voltant de 140 descàrregues elèctriques a l’any.
Justament, la zona situada entre el Barcelonès i el Maresme és el tram del litoral on les tempestes són més habituals. Per contra, el delta de l’Ebre i punts de la Costa Brava són els sectors on el nombre de dies de tempesta és més baix. Se situa entorn els 20, el mínim de Catalunya.
El rebuf, clau en les tempestes a Barcelona
Aquest patró s’explica, sobretot, pel rebuf que se sol formar en situacions de nord i que afavoreix la formació de núvols i de xàfecs a la costa central.
El Pirineu oriental, el niu de tempestes per excel·lència
Al conjunt de Catalunya, la zona on hi ha més dies de tempesta a l’any és el Pirineu i Prepirineu oriental, a cavall de les comarques del Ripollès, Osona i el Berguedà. La mitjana arriba a superar els 44 dies, gairebé el doble que a Barcelona. Per quina raó? Bàsicament perquè en aquest sector es presenten les tres condicions necessàries per a la formació de tempestes d’una manera força recurrent.
Sobretot a finals de primavera i durant l’estiu, l’escalfament de la capa d’aire més propera a la superfície durant les hores diürnes fa que hi hagi un notable gradient vertical de temperatura, fins al punt d’assolir condicions d’inestabilitat. En segon lloc, la relativa proximitat al mar d’aquest sector del Pirineu fa que l’aire sigui prou humit i que la marinada hi arribi amb facilitat. Finalment, la presència de muntanyes de més de 1.500 o 2.000 metres és el detonant per iniciar els ascensos d’aire que acaben formant els núvols de tempesta.
Si a Barcelona dèiem que hi cauen al voltant d’1,4 llamps per quilòmetre quadrat i any, al Prepirineu oriental hi ha màxims de més de 2,2 llamps per quilòmetre quadrat i any, que s’estenen des del Ripollès i Osona fins al Solsonès.
A l’estiu, a l’interior, i a la tardor, al litoral
Encara que en l’àmbit català la temporada de tempestes comença ara a l’abril, el cert és que a la costa el pic màxim de l’activitat acostuma a ser entre finals d’estiu i la tardor. El motiu principal és la temperatura de l’aigua del mar.
A la primavera i durant la primera part de l’estiu, el mar es va escalfant molt lentament, mentre que la terra ferma ho fa més ràpidament. Per tant, és a l’interior on hi ha més energia per poder fer créixer les nuvolades. Per aquesta raó, fins al mes d’agost, tot sovint les tempestes de tarda que es formen a l’interior es fonen tan bon punt s’acosten al litoral.
A partir de l’agost, i sobretot entre els mesos de setembre i octubre, el mar assoleix una temperatura elevada (sovint més alta que la de terra) i es converteix en una font d’energia que va alliberant-la contínuament i que ajuda a desenvolupar xàfecs i tronades, sempre que la resta de condicions hi acompanyin. Per contra, a l’interior l’activitat decau ràpidament un cop passat l’estiu.
La Xarxa de Detecció de Descàrregues Elèctriques de l’SMC
L’SMC disposa d’una xarxa per detectar les descàrregues elèctriques que es produeixen dins dels núvols i de núvols a terra. Es tracta de quatre sensors distribuïts pel territori, situats a Begues (el Baix Llobregat), Castellnou de Seana (el Pla d’Urgell), Muntanyola (Osona) i Amposta (el Montsià) i que es va posar en funcionament la primavera de l’any 2003.
La funció dels sensors és detectar la radiació de molt alta freqüència que emeten els llamps que es produeixen entre núvols i la radiació de baixa freqüència que generen els llamps que cauen a terra. Gràcies a les dades que se n’obtenen i al postprocessament es pot conèixer, per exemple, la localització i l’hora en la qual s’han produït les descàrregues elèctriques. Aquesta informació també l’utilitza l’SMC per emetre els avisos de temps violent.
