Dorothy Arzner no només va ser la directora més prolífica del Hollywood clàssic, també va ser la primera dona que va dirigir una pel·lícula sonora i l’única que va transitar amb èxit del cinema mut al sonor. Ara la Mostra Internacional de Films de Dones a la Filmoteca de Catalunya, li dedica un cicle. dedicat a la Dorothy Arzner
Directora vocacional
Arzner va néixer a San Francisco el 3 de gener de 1897, però va créixer a Los Angeles. Va començar a estudiar medicina, però una visita a uns estudis de cinema la van fer canviar radicalment d’opinió. Quan moltes dones se sentien atretes pel món de la interpretació, ella volia ser directora. I va acabar sent l’única durant els anys 30 i 40, en comèdies i melodrames que prestaven una especial atenció als personatges femenins.
Arzner va iniciar la seva trajectòria de la mà del germà de Cecil B. DeMille, el director William C. DeMille. Primer, com a secretària del departament de guions de l’estudi Famous Players-Lasky. Després, gràcies a les seves aptituds, va progressar ràpidament i va fer d’script, de talladora de negatius i, finalment, de muntadora, destacant pel muntatge que va fer de la seqüència del tiroteig a ‘Sang i arena’ de Fred Niblo, el 1922, amb Rodolfo Valentino. De fet, sembla que també la va dirigir, però mai no va constar als crèdits.
Primera directora d’un film sonor
També va treballar com a guionista, una feina poc habitual per a les dones en l’era del cinema mut, quan escriptores com Frances Marion i Anita Loos exercien un pes important. ‘The Red Kimona’, dirigit per una altra pionera del moment, Dorothy Davenport, i ‘When Husbands Flirt’, de William Wellman, en són dos exemples.
El director James Cruze, considerat el seu mentor, li va oferir l’oportunitat de muntar el seu èpic western ‘La caravana de Oregón’. Després, Paramount li va encarregar la direcció de la seva primera pel·lícula, ‘La reina de la moda’ el 1927, que va ser un èxit comercial i de crítica. Arzner va consolidar aquest èxit amb dues altres cintes: ‘Ten Modern Commandments’ i ‘No lo dejes escapar’. I, el 1928, es va convertir en la primera dona de la història que dirigia una pel·lícula sonora, ‘Manhattan Cocktail’.
El seu prestigi com a cineasta va créixer amb ‘La loca orgía’ el 1929, protagonitzada per Clara Bow, que encarnava a una universitària que només pensava a divertir-se. O ‘La mujer de cualquiera’, que retratava a través d’una atrevida comèdia romàntica la relació entre un advocat i una corista que després d’una nit de borratxera es despertaven casats.
Cineasta independent
Va deixar Paramount el 1932 per treballar de manera independent, dirigint per a RKO, United Artists, Columbia i MGM. Durant aquest temps, va fer el drama ‘Cap a les altures’, on hi apareixia una jove Katharine Hepburn. Però el seu èxit més gran va ser ‘La mujer sin alma’, on Rosalind Russell es casava només per interès amb el seu ric marit, que sí que estava enamorat d’ella. La protagonista reprimia tot sentiment com a única forma de garantir la seva independència personal. Però un dels títols més importants va ser l’àcida ‘Balla, noia, balla’ el 1940, una denúncia del costat fosc del music-hall protagonitzada per Lucille Ball i Maureen O’Hara.
La seva filmografia funciona en bona part com una subversió de l’imaginari romàntic, amb missatges en favor de les dones, independents i complexes en contrast amb els personatges masculins, i en defensa d’un lesbianisme poc comú públicament en aquella època. Arzner va tenir diversos romanços amb diferents dones i va mantenir una relació estable amb la ballarina i coreògrafa Marion Morgan, amb qui va conviure des dels anys 30 fins a la seva mort l’1 d’octubre del 1979.
L’oblit
El 1933 va ser la primera dona que ingressava al Sindicat de Directors d’Amèrica i el seu únic membre femení durant dècades. Al 1943 va centrar-se en la direcció d’anuncis televisius o pel·lícules per a l’exèrcit. També va ser professora de cinema a la Universitat de Califòrnia on va tenir a alumnes de la talla de Francis Ford Coppola. Encara que el seu nom va caure progressivament en l’oblit, la seva carrera va ser reivindicada als anys 60 pels moviments feministes i va ser objecte de diversos homenatges i reconeixements, entre ells, una estrella al Passeig de la Fama.
Afortunadament, avui la seva filmografia no només s’ha revaloritzat, sinó que continua sent una alternativa interessant al cinema del Hollywood clàssic dominat pels homes. Ha rebut una important atenció acadèmica per part de la crítica de cinema feminista i la Teoria Queer, demostrant que, fins i tot dins del sistema, altres referents femenins eren possibles. Com molt bé li va dir Katharine Hepburn a Dorothy Arzner, en un telegrama escrit el 1975: “No és meravellós que hagis tingut una carrera tan fantàstica, quan no tenies dret a tenir una carrera professional?”.
