Amb aires de western, el segon film de l’islandès Hlynur Pálmason és un drama disfressat de thriller de venjança i aires existencials, que té lloc en una petita comunitat poc poblada a la costa oriental d’Islàndia. Un cap de policia retirat que s’acaba de quedar vidu comença a sospitar que la seva dona, morta en un accident de cotxe, li era infidel. Sense haver paït encara la pèrdua, cada cop es capficarà més en el tema, fins a arribar a un punt de no retorn.
La trajectòria de Hlynur Pálmason
El segon film de l’islandès Hlynur Pálmason, després de ‘Winter Brothers’, és tan inquietant com la cita amb què comença: “Quan tot és tan blanc que ja no pots distingir entre el cel i la terra, la mort parla amb els vius”. Amb aires de western, aquest drama disfressat de thriller de venjança i aires existencials, té lloc en una petita comunitat poc poblada a la costa oriental d’Islàndia. A poc a poc, acompanyem el protagonista, lacònic i hieràtic, en el seu procés de dol mentre se’ns dibuixa la seva estreta relació amb la persona que més estima, la seva neta.
Pálmason va començar la seva trajectòria com a artista visual i posteriorment es va graduar a l’Escola Nacional de Cinema de Dinamarca amb el guardonat curtmetratge ‘En maler’. La seva “opera prima”, ‘Winter Brothers’, es va estrenar a la secció competitiva de Locarno, on va guanyar quatre premis, i a Sevilla, on va ser reconegut amb el Giraldillo de Plata a la millor fotografia.
Una posada en escena exel·lent
La particularitat d’‘Un blanco, blanco día’ radica en la seva posada en escena. El director construeix la trama prioritzant la imatge i la càrrega simbòlica per sobre del diàleg i allò més explícit. Una declaració d’intencions que deixa ben clara tot just començar, quan se’ns mostra el pas del temps a través d’una mateixa imatge repetida en diferents èpoques de l’any. Sota l’aparença de duresa, se’ns revela un home ferit per la tragèdia que mira de sobreposar-se arreglant una casa. Però el dolor s’acaba convertint en malestar, indignació i fúria.
‘Un blanco, blanco día’ és a la vegada una reflexió sentida sobre el dol, la importància dels llaços familiars, les contradiccions de la naturalesa humana, la fràgil línia que separa l’amor de l’odi i, finalment, una història de fantasmes, ja que la dona morta sembla que estigui
