Presentat als festivals de Locarno i de Londres del 2019 i guanyador del premi al millor guió a Gijón l’any passat, ‘La chica del brazalete’ és un drama judicial al voltant d’un crim horrible.
L’argument
La Lise, de 16 anys, està acusada d’haver assassinat la seva millor amiga. Durant el judici, els seus pares la defensen de manera indestructible. Però, a mesura que la seva vida secreta comença a revelar-se, la veritat es converteix en una cosa indiscutible.
La debutant Melissa Guers dona a la Lise una ambigüitat moral a través d’una actuació plena de silencis que poden ser culpables o no. Els papers dels pares, els assumeixen, amb gran convicció, l’actor i director Roschdy Zem i l’actriu Chiara Mastroianni. Anaïs Demoustier, germana del realitzador, és la jove fiscal, l’única que sembla no tenir dubtes sobre la culpabilitat de la Lise.
Stéphane Demoustier
L’any 2008 va fundar la productora Année Zéro a través de la qual ha produït més de 30 curtmetratges. Després de dirigir-ne alguns, que van ser premiats en diversos certàmens, el cineasta francès va debutar el 2014 amb la pel·lícula ‘Terre Battue’, seleccionada a Venècia. Quatre anys més tard, va dirigir ‘Cléo & Paul’, un film deliciós amb dos nens de tres anys de protagonistes. ‘La chica del brazalete’, el seu tercer llargmetratge, se centra en el cas d’Amanda Knox, que també va inspirar l’argentina ‘Acusada’, de Gonzalo Tobal, que va concursar a la secció oficial de Venècia del 2018.
Demoustier obre el film de manera impecable amb una seqüència gairebé muda: un dia d’estiu en una platja, una família a la vora del mar, tres policies que irrompen el pla i una detenció, la de la Lise. No sentim el diàleg, només les onades. La història comença realment dos anys després, quan descobrim que el braçalet de què parla el títol és la polsera de control policial que té col·locada la noia al turmell. A partir d’aquí, el judici domina tota l’acció, amb petites pauses entre sessions.
La crítica
Pel·lícules i sèries de judicis, n’hi ha moltes en la història del cinema però el que fa més interessant aquesta nova incursió en el subgènere és el punt de vista des del qual està narrada. No és el de l’acusada, ni el de l’acusació, sinó dels qui l’observen a ella, començant pels seus pares i, després, per la gent de la sala que són els intèrprets d’aquest teatre que, en definitiva, és tot judici penal. Igual que en el cas real, la jove és acusada d’un crim terrible i és l’única sospitosa, tot i que sempre es mostra impertorbable; mentre els pares estan destrossats i una fiscal implacable està disposada a demostrar que és la culpable.
El dubte sobre la seva innocència o culpabilitat és el tema principal d’aquest film ple de misteris que, en cap moment, pren partit per una o altra solució. Al director no li interessa jutjar la seva protagonista. Prefereix observar-la en la seva fosca indiferència deixant oberta la resposta, al mateix temps que planteja dos temes importants: el poc que saben els pares de la vida dels seus fills i com la societat, davant l’absència de proves incriminatòries reals, acaba per jutjar la noia per la seva conducta moral. De manera intel·ligent i provocadora, ‘La chica del brazalete’ interpel·la directament el públic i l’obliga a decantar-se, fent de jutge, perquè en tregui les seves pròpies conclusions.
