Hi ha pel·lícules que ens fan plorar. D’altres ens fan riure, patir, espantar, entristir, avorrir, entretenir o, simplement, enamorar. En el cas de Jaume Figueras, el cinema li ha ensenyat el que era la vida. I, per molta gent, aquest cronista cinematogràfic ens ha descobert què era el cinema. La crisi provocada per la pandèmia de la covid-19 ha fet que l’entrevista per promocionar el llibre ‘El cine que ens va obrir els ulls’, que edita Rosa dels Vents, passi a ser telemàtica.

Primer de tot, com estàs i com portes el tema del confinament. En què ocupes el temps, aprofites per veure pel·lícules?

Passo aquests dies de confinament llegint més que veient pel·lícules. Descobreixo sèries boníssimes com ‘Un juego de caballeros’ o ‘Derry girls’ i tornaré a veure ‘Mad men’.

No sé si havies viscut una situació similar a aquesta i si has pensat en alguna pel·lícula que et recordi tot això, ja que sembla com estar dins una pel·lícula.

És com si estiguéssim vivint una pel·lícula barata de ciència-ficció, però recordo, sobretot, ‘Hijos de los hombres’.

Aquests dies estan sorgint iniciatives per animar-nos a consumir cinema a casa, però també han sorgit cineastes, com Christopher Nolan o Edgar Wright, demanant que la gent no s’oblidi dels cinemes després de la pandèmia. Com creus que afectarà el coronavirus, un cop tot això hagi passat, en la manera de veure cinema?

Quan tot això passi, si passa, res, res, res, no tornarà a ser com abans. Pel que fa al cinema, temo que la gent potser perdrà el costum d’anar-hi i acabarem veient-ho tot a casa.

El llibre, que és la transcripció d’unes converses que vas mantenir amb la periodista Gemma Nierga, neix al Teatre Tívoli de Barcelona quan, junts, vau anar a veure ‘Jesuschrist Superstar’. La devoció que sentiu pels musicals va fer que volguéssiu compartir tot el que havíeu viscut al cine?

L’afició de la Gemma i meva pels musicals té dues vessants, per a ella és més la teatral, que per mi va sorgir després de la cinematogràfica. Penso que ‘Un dia a Nova York’ va ser el primer musical del que podies sortir cantant, i després van venir ‘Un americà a París’ o ‘Cantant sota la pluja’. Fins i tot, ‘Les sabatilles vermelles’, que era una proposta molt més culta però igualment fascinant. I també hi havien musicals menors: els aquàtics de l’Esther Williams a la Metro, o els que trivialitzaven el món iberoamericà, els de la Fox amb Carmen Miranda.

Un dels al·licients que té el llibre és que està farcit d’anècdotes i confessions molt íntimes de tots dos.

En un viatge ‘Fotogramas’/’Bocaccio’ a Nova York, el 1971, vaig “estrenar-me” amb el musical veient diversos xous a Broadway. Eren les primeres representacions de ‘Follies’, que no havia tingut bones crítiques i que ha acabat com un clàssic indiscutible. Hi sortien Alexis Smith o Yvonne De Carlo, grans estrelles dels anys 50, però ni idea de qui era Stephen Sondheim. La versió que va dirigir Mario Gas fa pocs anys a Madrid va ser una experiència única: la perfecció absoluta. I Asunción Balaguer cantant ‘Broadway baby’, un moment màgic.

Aquesta fascinació pels musicals us ha portat, i encara us porta, a viatjar per tot el món per veure’n.

La Gemma i jo hem coincidit a Nova York i a Londres diverses vegades. L’última, veient ‘Hamilton’, tot un fenomen que només gaudeixes al cent per cent si coneixes la història dels Estats Units de fa 200 anys.

El llibre és una obra atemporal que, a més, agrupa un bon grapat de recomanacions cinèfiles que “us van obrir els ulls”. És, en poques paraules, un homenatge al cinema fet des de les emocions.

Aquest llibre va, efectivament, d’emocions, no de valoracions crítiques o cinèfiles. Emocions de tot tipus: sentimentals, rialleres, sensuals i, fins i tot, sexuals.

Parleu de pel·lícules que us han fet plorar, riure, patir, enamorar, avorrir, entretenir però, sobretot, que us han impactat. Són títols que, en certa manera, us han descobert la vida?

Per la gent de la meva generació, el cine ens va ensenyar el que era la vida, el que no ens explicaven ni a casa ni a l’escola. Amors, odis, matrimonis, gelosies i, també, la història d’Espanya, segons Cifesa, és clar.

No podem acabar l’entrevista sense fer-te la pregunta amb la que acabem totes les entrevistes. El llibre està ple de pel·lícules de la teva vida. M’agradaria que en triessis alguna.

Hi han molts títols que m’han marcat, però en trio dos. ‘Los 400 golpes’ i ‘Rocco y sus hermanos’, curiosament totes dues estrenades al Fantasio de Barcelona i en versions alterades per la censura. T’obrien els ulls per identificar-te amb un adolescent, en el cas de Truffaut, i per veure de prop tot tipus de passions humanes, en el cas de Visconti.

Malgrat que les llibreries estan tancades, es pot comprar el llibre a través del web i recollir-lo un cop passi el confinament, o bé optar per la versió ebook. D’una manera o una altra, descobrireu les pel·lícules que han sigut importants per a ells al llarg dels anys, no només aquelles que els van despertar la seva cinefília, també les que els van ensenyar més coses de la vida.