Els documentals musicals són un subgènere amb milions de seguidors arreu del món. A casa nostra, per exemple, el festival In-Edit ha anat creixent any rere any. N’hi ha de molts tipus, des dels que fan un recorregut més o menys convencional per la carrera d’un grup o cantant a d’altres que se centren més en un vessant, ja sigui l’artístic o el vital, gravacions de concerts mítics, estudis de moviments o èpoques, etc. Aquí us parlem de cinc documentals ben diferents i que podeu veure a les respectives plataformes de “streaming”.

‘ReMastered, masacre en el estadio’

Bent-Jorgen Perlmutt (2019).  Netflix

La sèrie documental ‘ReMastered’ està dedicada a revisar grans moments de la història de la música des d’una perspectiva sobretot política i cultural. ‘Masacre en el estadio’ està dedicat a la mort de Víctor Jara, el cantant més emblemàtic del Xile de Salvador Allende, assassinat el 18 de setembre del 1973 poc després del cop d’Estat del general Pinochet. El director Bent-Jorgen Perlmutt ha signat altres documentals, com ‘Diana Vreeland: La mirada educada’ i ‘Havana Motor Club’.

El documental es divideix en dues parts dominades per Joan Jara, la vídua del cantant. La primera explica la vida de Víctor Jara i la seva conversió en la figura més important de la Nova Cançó Xilena. La segona se centra en la lluita d’aquesta dona per portar a la justícia els responsables de la mort de l’autor de ‘Te recuerdo Amanda’. ‘Masacre en el estadio’ no és tant un documental del cop d’Estat de Pinochet a la manera dels treballs de Patricio Guzmán. El seu objectiu és un altre: recordar un dels cantants més importants del segle XX i donar veu a la seva dona, que per fi ha pogut veure com es jutjaven els autors d’aquest terrible assassinat polític.

‘Rolling thunder revue: a Bob Dylan story by Martin Scorsese’

Martin Scorsese (2019). Netflix

Entre el 1975 i el 1976, cansat de gires multitudinàries en grans estadis, Bob Dylan va voler fer una cosa totalment oposada. Amb amics i col·laboradors, va iniciar una ruta per petits locals de Nova York, Nova Anglaterra i el Canadà, que va ser tota una explosió de creativitat i llibertat. Amb una majoria de material d’arxiu i entrevistes breus a Dylan i Joan Baez, entre d’altres. Martin Scorsese recupera aquella època.

Per una banda, ens ofereixen diverses actuacions memorables: cançons com ‘Hurricane’, ‘One more cup of coffee’ o ‘A hard rain’s a-gonna fall’ ens revelen una gran química entre Dylan i els seus acompanyants. Però també veiem fragments de vida dels artistes, així com de la societat de l’època i els moments turbulents que estaven vivint els Estats Units.

A ‘Rolling thunder revue: a Bob Dylan story by Martin Scorsese’ hi ha tanta creativitat i ganes d’innovar que no es pot dir estrictament que sigui tan sols un documental musical ni la reconstrucció d’una gira o un període. L’obra va eixamplant-se i reconvertint-se contínuament. Es tracta d’una carta d’amor a Dylan, a la música i a la seva capacitat transformadora, i també a la ficció com a eina per enriquir la realitat. Apassionant. 

‘Leaving Neverland’

Dan Reed (2019).  Movistar+

Michael Jackson va ser acusat en dues ocasions d’abusos a menors, el 1993 i el 2005. Mai no va ser condemnat, però va quedar l’ombra del dubte. A ‘Leaving Neverland’, dos dels nens que van mantenir-hi relacions, Wade Robson i James Safechuck, relaten ja com a adults la seva experiència d’amistat, seducció, manipulació i dependència amb el cantant. 

Dan Reed és un conegut documentalista de la BBC especialista en temes candents i conflictius, com ‘Three days of terror: The Charlie Hebdo attacks’ o ‘The paedophile hunter’. El director divideix el film en dues parts. La primera és molt més rica, no només perquè el relat és el període feliç de la relació, sinó perquè hi ha molts documents filmats que il·lustren la connexió intensa que els unia amb ell. La segona part és molt més ombrívola i disposa de menys documents d’arxiu, però això queda compensat per l’emoció que deixen veure en recordar com mai no van ser conscients que el que feien fos una cosa dolenta. 

‘Leaving Neverland’, que va guanyar l’Emmy a millor documental, produeix fascinació i rebuig al mateix temps, provoca la indignació dels incondicionals del rei del pop però no cau mai en el sensacionalisme. Es tracta d’un treball seriós que intenta apropar-se al drama de l’abús infantil des de la sensibilitat i el respecte. I sobretot planteja el dilema de separar l’obra d’un creador de la vida dels seus creadors.

‘Parchís’

Daniel Arasanz (2019).  Netflix

I un cas més proper a nosaltres és el del grup Parchís, uns joves catalans que van triomfar a mig món. Parchís no només va ser el grup infantil més popular d’Espanya entre el 1979 i el 1985, també va ser un veritable fenomen de masses amb vendes de discos milionàries, gires internacionals i diverses pel·lícules. El realitzador Daniel Arasanz ja havia fet dos documentals sobre grups d’estils molt diferents: ‘La historia de la Banda Trapera del Río’ i ‘El peor Dios’, sobre Desechables. ‘Parchís. El documental’ és el primer treball d’In-Edit Films, la divisió de producció de cinema del conegut festival barceloní.

El documental intercala imatges de l’època amb entrevistes als que hi van estar involucrats. Junt amb els components del grup —Yolanda Ventura, David Muñoz, Tino Fernández, Gemma Prat, Òscar Ferrer i Frank Díaz—, hi apareix el director de la companyia de discos, Ignacio Janer, alguns dels pares que recorden passatges feliços i d’altres no tant, el mànager mexicà o un expert en música infantil. En general, s’ofereix una visió de conjunt força completa, amb els alts i baixos que hi va haver, anècdotes i bretolades dels nens, i els problemes que van fer que tot s’acabés.

‘Parchís. El documental’ és una bona reconstrucció d’un grup important de la nostra història recent. Es nota que els protagonistes són conscients de com els va afectar el ràpid ascens i caiguda de popularitat, però el film sap evitar la morbositat. Això sí, ens obliga a reflexionar sobre les vides dels nens que tenen un període d’èxit fugaç, alhora que ens fa recordar amb certa nostàlgia algunes cançons de la infància.

‘Amazing Grace’

Alan Elliott (2018).  Movistar+

Per acabar aquest repàs, la gravació d’un concert que va marcar un abans i un després. El gener del 1972, Aretha Franklin va actuar durant dos dies fent un concert de gòspel a l’Església Baptista Missionera New Temple a Watts, Los Angeles, i va gravar el que es convertiria en el seu àlbum més venut, ‘Amazing Grace’. Les sessions van ser filmades per un equip de rodatge liderat pel director Sydney Pollack, però el material d’arxiu va acabar perdut durant quatre dècades. Abans de la seva mort, el 2008, el cineasta va expressar el seu desig que es completés la pel·lícula, i el productor Alan Elliott el va abordar amb un equip de gent apassionada amb el projecte.

‘Amazing Grace’ es va convertir en un moment elegíac en la història musical, així com en un homenatge al llegat del gòspel que havia transformat la música nord-americana a la dècada dels 60. Avui, aquesta pel·lícula és un testimoni de la grandesa d’Aretha Franklin i un viatge en el temps en un moment de la història musical i social dels Estats Units. 

El film no és un documental convencional i, per tant, no aprofundeix en la figura de l’artista, ni ens els mecanismes que van fer possible l’enregistrament, ni tan sols fa una lectura sobre l’impacte que va tenir posteriorment el disc. Tampoc no podem dir que sigui simplement la gravació d’un concert perquè, no només és el descobriment d’un material inèdit, sinó la celebració d’un talent immens i d’una connexió increïble entre músics i públic, que la converteixen en una experiència gairebé religiosa.