Carlos Losilla reflexiona sobre la condició d’espectador i la deriva del cinema contemporani. Barrejant l’assaig, la crònica i el diari íntim, l’autor ens submergeix en un monòleg en què parla tant del que hem perdut amb els anys com del que creu que val la pena recuperar. I tot, en paral·lel a una pandèmia que ens va tancar a casa durant molt de temps.
Carlos Losilla
El barceloní Carlos Losilla escriu i imparteix classes de cinema a la Pompeu Fabra i a l’ESCAC. Ha publicat nombrosos llibres en què reflecteix la seva passió per la història i la teoria del setè art, com ‘La invención de Hollywood o cómo olvidarse de una vez por todas del cine clásico’ o ‘Raoul Walsh’, i els ha alternat amb peculiars barreges entre assaig i autoficció, com ara ‘En busca de Ulrich Seidl’ o ‘Zona de sombra. Notas dispersas a partir de Viaggio in Italia’.
Publicat per l’editorial Muga, ‘Deambulaciones. Diario de cine, 2019-2020’ és el primer llibre de la col·lecció Mikeldi, en què trobem assajos que proposen pensar el cinema com a fenomen estètic i cultural contemporani. Aquí, Losilla recupera algunes idees respecte de la història lineal del cinema i, en especial, d’alguns períodes poc estudiats, com les dècades dels 50 i els 70.
Un diari afectat per la pandèmia
A partir de l’estiu del 2019, va començar a escriure notes sobre les pel·lícules que veia i sobre la manera com se sentia amb relació al cinema. De fet, ell mateix ens ho explica, en una atractiva barreja de discursos, quan ens parla de l’origen del llibre, les seves preocupacions a l’hora d’enfrontar-s’hi o el dia a dia dels festivals i viatges fins que la pandèmia ho va aturar tot.
A l’inici, ens parla de les recents pel·lícules que ha vist, de Bong Joon Ho, Hong Sang-soo o Tarantino però, a mesura que va aprofundint en el seu propi procés d’escriptura, i sobretot quan comença el confinament, aquest tancament el fa mirar enrere, en especial a les dècades que més l’apassionen, les dels 50 i 70, les d’una certa mort del cinema. I ho fa saltant de la sèrie B d’Allan Dwan a autors com Jacques Rivette, de clàssics de la ciència-ficció a Philippe Garrel; sempre amb una gran profusió d’idees i referències que ens obliguen a anar-nos aturant per repensar els films i autors citats. Finalment, quan de mica en mica va retornant certa normalitat, torna a comentar les darreres pel·lícules que més li han interessat, com ‘La flor’, ‘Vitalina Varela’ o ‘First Cow’.
Losilla voldria que el llibre es llegís com una novel·la, en què el protagonista escriu sobre la seva relació amb el cinema, però un fet inesperat, com la pandèmia, l’obliga a partir de zero i abordar el que realment el motiva —el cinema dels 50 i 70, i alguns films contemporanis—. Ara bé, acaba fracassant i replantejant-se el sentit d’escriure sobre cinema. És a dir, tornant a l’origen de tot plegat. Si el llegim així, ens trobarem amb un text molt subjectiu, com una autobiografia novel·lada situada en una època especial, tant en l’àmbit general com individual.
La crítica
‘Deambulaciones. Diario de cine, 2019-2020’ és una obra personal en què Losilla parla de les coses que l’han afectat intel·lectualment, emocionalment i físicament al llarg d’aquest període. Una idea que en podem extreure és que, a la història del cinema, els moments de crisis estètiques, com els 50, els 70 i potser l’actualitat, són molt més importants que els d’aparent plenitud. També reflexiona sobre la manera com un autor s’enfronta amb el seu text, sempre intentant fugir dels tòpics i les fórmules. En aquest sentit, el que vol és mantenir una posició que l’allunyi de tot; de fet, més aviat, una “deambulació” pels marges que li permeti mirar des de fora.
Un text dens, ric i profund, a vegades pessimista per l’estat del cinema i el poder de les plataformes, però també esperançat quan parla d’algunes pel·lícules que l’han apassionat. En definitiva, una obra sorgida en temps de covid d’allò més estimulant.
