Després de veure un bon gruix de la programació de la 23a edició del festival DocsBarcelona, i quan estem a la meitat, aquests són els 15 documentals que més ens han agradat, de totes les seccions, i que us recomanem que no us perdeu. Tota la programació es pot veure fins al 30 de maig a través de la plataforma Filmin. Atenció: els films només estan disponibles uns dies concrets i durant uns dies determinats

‘Advocate’

Rachel Leah Jones i Philippe Bellaiche (2019). Estrena el 25 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 28 de maig del 2020 a les 20 h

Aquesta és una història increïble sobre una dona increïble. Durant gairebé cinc dècades, l’advocada israeliana de drets humans Lea Tsemel ha defensat la majoria dels palestins que han resistit l’ocupació de manera violenta i no violenta. El nom que li van donar els seus opositors reflecteix la controvertida naturalesa de la seva lluita: l’anomenen l’advocada del diable.

Lea Tsemel és una dona que desafia el sistema i que obliga l’espectador a desafiar les seves pròpies conviccions.Advocate’ entrellaça la preparació de les defenses de dos casos actuals i molt polèmics, el d’un nen de 13 anys, acusat de participar en un apunyalament d’un noi israelià i el d’una acusada pels oficials israelians d’un intent frustrat d’atemptat suïcida, amb informació biogràfica sobre la seva formació, entrevistes a la seva família i alguns dels seus casos i assoliments més notables d’una carrera professional de més de cinc dècades. Els directors Rachel Leah Jones i Philippe Bellaïche han fet un seguiment exhaustiu que ens apropa a la personalitat de la protagonista. Tsemel és com una pedra a la sabata del sistema judicial, sempre pressionant per obtenir un tracte just dels seus clients tan demonitzats. I les recompenses solen ser escasses, una victòria pot significar reduir només un any una condemna de cinc.

Malgrat que els cineastes no tenen accés a les sales de tribunals, la tensió es palpa a cada segon i un ús brillant de la rotoscòpia, en blanc i negre i amb la pantalla dividida per protegir l’anonimat dels acusats, fa que no perdem detall del que passa. El ritme és àgil i inquiet, com el de la pròpia advocada. I el fet de veure aquests dos judicis fins al final reafirma la perspectiva de Tsemel en comprovar que el sistema jurídic israelià està disposat a anar contra els palestins des del primer moment, independentment de la seva culpabilitat o innocència.

Som davant d’una autèntica i inesgotable defensora dels drets humans que, des que es va incorporar a la lluita antiocupació als anys 70, va decidir que la millor manera de lluitar pels seus ideals era als tribunals. Ella afirma que els israelians són còmplices i que no tenen cap dret a dir als palestins com han de lluitar. De fet, Tsemel, com a ciutadana israeliana, també se sent en certa manera còmplice d’aquesta ocupació que sempre li ha semblat profundament injusta i que intenta compensar defensant i obtenint un mínim de dignitat per aquells que lluiten per la seva terra. ‘Advocate’ és el retrat d’una figura valenta, infatigable i controvertida, que genera sentiments ambivalents en l’espectador. No és una hagiografia, sinó que ofereix una visió complexa d’una persona complexa i amb una fe a prova de bombes. Impressionant i imprescindible!

‘Zona árida’

Fernanda Pessoa (2019). Estrena el 27 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 30 de maig del 2020 a les 20 h

Hi ha moltes maneres de fer un documental “autobiogràfic”. La que tria la directora brasilera Fernanda Pessoa a ‘Zona árida’ és la d’escriure des del present una llarga carta a la Fernanda de 15 anys que va viure un any sencer a la ciutat de Mesa, al cor de la zona àrida i desèrtica d’Arizona, als Estats Units.

Amb fotos de l’època, on gairebé sempre està somrient, la Fernanda actual li pregunta a la Fernanda del passat quins eren els seus sentiments i sensacions. Les respostes les va trobant a través d’entrevistes actuals amb la gent amb què va viure el 2001, quan va arribar a Mesa poc després de l’atemptat de l’11 de setembre. Sorgeix, així, un doble retrat d’una ciutat que està considerada la més conservadora dels Estats Units.

Amb les seves entrevistes, la directora toca tots els temes que determinen la forma de vida americana: el racisme, la xenofòbia, el masclisme, els esports, la llegenda del vell oest de les pel·lícules, la passió per les armes, la religió en totes les seves variants i la visió d’un món que pràcticament no ha canviat la seva mirada. Si llavors votaven a Bush, ara voten a Trump. El film és potent en les seves imatges, aquestes cases enmig del no-res, aquesta ciutat que gairebé no existeix, el desert que l’envolta. Tan potents, que el DocsBarcelona ha escollit la imatge que obre el documental com a cartell d’aquesta edició. Però la zona àrida que es va dibuixant a la pantalla contamina d’alguna manera l’aridesa del film en el que no queda espai per a un record feliç o una mirada de complicitat cap a la gent amb qui la directora va viure un any sencer.

‘Overseas’

Sung-A Yoon (2019). Estrena el 27 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 30 de maig del 2020 a les 20 h

Retrat molt xocant sobre una immigració econòmica femenina poc visible, la de les joves filipines que s’exilien, durant anys lluny de casa, al servei de rics estrangers per guanyar-se la vida fent de mainaderes i treballadores de la llar.

Heroïnes de la nació als ulls del president del país però, a la vegada, treballadores que són exportades com si fossin una mercaderia. ‘Overseas’, de la directora Sung-a Yoon, mostra durant uns dies el cor d’un centre de formació especialitzat en què un grup de dones aprèn l’art de servir als altres en una llar reconstruïda. Aquí els ensenyen com parar taula, cuidar els nens o dirigir-se als seus amos, però també a fer front a possibles assetjaments, amonestacions i agressions verbals i físiques. De vegades, fan servir jocs de rol en els quals les estudiants s’alternen per jugar a ser empleades o bé fer dels seus amos.

El segon documental de la cineasta i artista francesa nascuda a Corea del Sud i resident a Brussel·les, després de l’autobiogràfica ‘Full of missing links’ (2012), va alternant les imatges del programa d’educació amb les de les dones compartint les seves experiències, esperances i pors perquè, com comprovem, tenen altres ambicions a la vida. Tot i la gravetat del que s’hi exposa (algunes d’elles pateixen traumes psicològics amb greus conseqüències), ‘Overseas’ (títol extret de l’acrònim OFW que vol dir “overseas filipino workers”) té moments surrealistes i humorístics. La brillant seqüència inicial resumeix perfectament l’estat d’ànim d’aquestes dones, unes 200.000 que, cada any, decideixen viatjar a l’estranger per obtenir ingressos com a treballadores del servei domèstic. Aquesta servitud que elles accepten en les poblacions més riques del món fa possible subministrar divises al país i representa una força econòmica significativa.

Encara amb les imatges de ‘Roma’, d’Alfonso Cuarón molt presents, el film de Sung-a Yoon comparteix amb aquell el mateix humanisme, el respecte per les seves protagonistes però, aquí, la denúncia social es fa més evident. El treball domèstic, ja de per si una professió invisibilitzada i amb una clara divisió de gènere, es converteix en una forma d’esclavitud moderna d’aquest món globalitzat. Sacrifici, exili, separació, solitud, pèrdua, negoci es barregen en un retrat íntim i col·lectiu sobre la supervivència, la força de voluntat i la sororitat.

‘That which does not kill’

Alexe Poukine (2019). Estrena el 28 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 31 de maig del 2020 a les 20 h

La traducció literal del títol anglès d’aquest documental, ‘That which does not kill’, seria “El que no et mata”, primera part d’una frase feta que es completa amb les paraules “et fa més fort”. Efectivament, el que li ha passat a l’Ada i a les dones (i homes) que apareixen en aquest documental, tant especial com necessari, no els ha matat i els ha fet més forts.

El tema de les violacions és sempre difícil de tractar, sobretot quan parlem de violacions no considerades clarament delictes, és a dir, les que es produeixen en l’àmbit de la parella o amb un principi d’assentiment que deriva cap a la violència, i que res tenen a veure amb les agressions sexuals en què l’abusador és un assetjador anònim. Són violacions que deixen, a qui les pateix, la sensació de no ser el que es considera “víctimes correctes”.

El relat de l’Ada, una jove que als 19 anys va ser violada tres vegades en la mateixa setmana per un home al que coneixia bé, és el punt de partida que utilitza la documentalista belga Alexe Poukine. La seva història està explicada en primera persona per les dones entrevistades, però el més meravellós del film és la transformació que es produeix davant de la càmera en què, sense adonar-se’n, les relatores passen d’explicar la història de l’Ada a explicar la seva pròpia història, deixant aflorar sentiments i emocions que algunes d’elles ni tan sols sabien que tenien dins. La directora observa les cares, els gestos, el seu entorn, amb un respecte enorme cap a les persones que filma. Fascinant i urgent és, sens dubte, un dels millors documentals que s’han fet sobre el tema de les violacions, filmat amb sinceritat i sense cap tipus de victimisme. Indispensable.

‘Forman vs. Forman’

Helena Třeštíková i Jakub Hejna (2019). Estrena el 30 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 31 de maig del 2020 a les 20 h

El nom de Milos Forman potser no sigui molt familiar per a les noves generacions, però si es parla d’‘Algú va volar sobre el niu del cucut’ o d”Amadeus’, segur que sí que reconeixen les pel·lícules. Forman té una vida que recorre bona part de la història del segle XX. ‘Forman vs. Forman’ fa un recorregut per la seva vida i obra.

Milos Forman va néixer el 1932 i tenia sis anys quan els nazis van ocupar Txecoslovàquia. Els seus pares van ser detinguts i deportats als camps de concentració. Orfe de guerra, va passar per diversos orfenats i llars d’acollida. Tota la seva joventut la va viure sota el rígid règim stalinista soviètic imposat aleshores a Txecoslovàquia. Va estudiar a l’Escola de Cinema i Televisió (FAMU), que es va fer famosa gràcies a una generació, la seva, que va renovar el cinema del realisme socialista.

Dues pel·lícules el van posar al mapa del cinema mundial, ‘Els amors d’una rossa’ i ‘El ball dels bombers’. El 1968, estava a Canes quan es va produir l’entrada dels tancs a Praga. Ja no va tornar al seu país. Va acceptar un encàrrec a Hollywood i, allà, es va quedar. La resta és història, 13 Oscars, grans pel·lícules i una pila de reconeixements internacionals. La vida d’aquest home és apassionant. El gran encert d’aquest documental d’Helena Třeštíková i Jakub Hejn, directors que tot i els 26 anys que els separen fa que treballen junts des de fa molt de temps, és el de donar la veu i la paraula al propi cineasta a través de les moltes entrevistes que va concedir al llarg de la seva vida, tant en anglès com en francès o en txec. Escoltar-lo parlar és una lliçó de cinema i d’història, una història que ell va viure en primera persona.

‘Letter from Masanjia’

Leon Lee (2018). Estrena el 20 de maig del 2020 a les 22 h. Disponible fins al 21 de maig del 2020 a les 22 h

Com si es tractés d’un missatge en una ampolla, un insòlit crit de socors es converteix un poderós i contundent relat sobre els abusos dels drets humans, però també sobre el patiment, la compassió i la perseverança.

Als EUA, la Julie Keith va trobar una nota d’auxili amagada en una decoració de Halloween feta a la Xina. L’havia escrita Sun Yi, un pres polític xinès des del camp de treball de Masanjia, a més de 5.000 quilòmetres de distància. La seva descoberta, en què declarava ser empresonat per les seves creences espirituals i sotmès a tàctiques de tortura per les autoritats xineses, es va fer viral a tot el món. El cineasta canadenc Leon Lee va quedar fascinat per aquesta història, va contactar amb el presoner i li va ensenyar a utilitzar equips de gravació i càmeres mitjançant Skype. Durant més d’un any, Sun Yi va capturar en secret imatges de la seva vida quotidiana com a defensor dels drets humans (que es barregen amb seqüències animades per representar l’empresonament), provocant una tensa relació amb les autoritats xineses. 

‘Letter from Masanjia’ és una història rellevant, inspiradora i molt emocionant que revela com una petita acció pot acabar tenint conseqüències a gran escala. Malgrat que alguns s’atreveixin a exposar i a denunciar la persecució permanent del govern xinès contra milions de dissidents, tots sabem que, malauradament, no sempre és compleix la sentència del seu protagonista: “La justícia s’acabarà imposant al mal”.

‘Rising from the Tsunami’

Hélène Robert i Jeremy Perrin (2019). Estrena el 20 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 23 de maig del 2020 a les 20 h

El Japó és un país de terratrèmols, però cap va ser tan terrible com el que va patir l’onze de març del 2011, quan un sisme de magnitud 9 va anar seguit d’un tsunami espantós que va deixar gairebé 20.000 morts. Cinc anys després, els documentalistes francesos Hélène Robert i Jeremy Perrin van traslladar-se per veure com recordava la gent de la regió de Tōhoku aquesta tragèdia. I es van trobar que es repetien moltes històries de fantasmes i d’esperits que s’apareixien davant de les seves famílies des de les profunditats de l’abisme on havien mort, que visitaven els vius en els seus somnis, o que els havien vist en un pont o a prop d’un arbre que havia sobreviscut miraculosament al desastre.

El documental fa servir tota mena de recursos cinematogràfics per imaginar la sensació que produeixen aquests fantasmes tan arrelats a la cultura japonesa. Però, potser perquè Robert i Perrin no són japonesos, la seva mirada sobre aquest món fantàstic és, en ocasions, un pèl distant. És inevitable pensar què hauria fet, per exemple, una cineasta com Naomi Kawase amb aquesta història d’ànimes mortes, sobre la força de la naturalesa i la importància de la tradició budista. ‘Rising from the Tsunami’ és una aposta arriscada i molt emotiva per apropar-se a una tragèdia que ha deixat un profund rastre de dolor i tristesa darrere seu i per mostrar amb delicadesa una petita comunitat on els morts encara tenen una presència poderosa.

‘Hi, AI’

Isa Willinger (2019). Estrena el 20 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 23 de maig del 2020 a les 20 h

Els robots i la intel·ligència artificial han centrat sovint l’atenció dels directors de cinema. I, habitualment, ho han fet a través de la ciència-ficció. Aquí, el més inquietant és que tot el que se’ns explica és real. Per exemple, que els humans poden mantenir relacions força transcendentals amb les màquines. Als EUA, coneixem la Harmony, que gairebé sembla humana però, de vegades, té problemes per seguir la conversa del seu propietari. Al Japó, el robot Pepper arriba a una llar, principalment, per fer companyia a l’àvia i mantenir-la activa però, a diferència de la Harmony, que és molt sofisticada, el Pepper és força maldestre, lent i despistat.

‘Hi, AI’ no és un documental convencional sobre tecnologia. De fet, parla més dels humans que no pas dels robots. És més un estudi delicat i reflexiu, però també amb sentit de l’humor, sobre la naturalesa de la consciència, la necessitat de connexió i la nostra relació amb els robots i la intel·ligència artificial. Amb altres models diferents que mostren altres aplicacions de la robòtica i arguments d’intel·lectuals i investigadors, la directora alemanya Isa Willinger destaca les limitacions de les novetats tecnològiques actuals, alhora que mira els potencials il·limitats de la indústria, ja que la investigació sobre les interaccions i els efectes d’aquests dissenys sobre els humans encara genera moltes incògnites.

Un testimoni impressionant i esfereïdor que parla de solitud, desconnexió, aïllament, suport emocional, que també ens ensenya que tot això ja no és el futur, és el present, i molts d’aquests humanoides amb intel·ligència artificial estan esperant ser adoptats per introduir-se en la intimitat de les nostres llars i de les nostres vides. 

‘Solo’

Artemio Benki (2019). Estrena el 20 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 23 de maig del 2020 a les 20 h

El primer llargmetratge com a director d’Artemio Benki, nascut a París i establert a Praga, (i desgraciadament l’últim, ja que va morir poc després de saber-se la programació d’aquesta edició) és un profund i commovedor documental observacional sobre un virtuós pianista argentí diagnosticat amb una malaltia mental. Martín Aníbal Perino era considerat un dels principals prodigis de la música argentina: va fer el seu primer concert als 10 anys, va guanyar tots els premis nacionals i va treballar amb les orquestres més famoses del món. Fa quatre anys, va sofrir una crisi nerviosa mentre preparava la seva primera peça musical que el va dur a convertir-se en pacient d’El Borda, l’hospital psiquiàtric més gran i reconegut, però també el més controvertit d’Amèrica Llatina.

‘Solo’ és la lluita d’un home contra la seva malaltia mental per tornar a fer el que més estima: tocar el piano. No sempre disposa d’un piano per tocar i, per això, acostuma a practicar teclejant sobre taules, cadires o al terra, mentre treballa en una nova i complexa composició titulada ‘Enfermaria’ i busca qualsevol oportunitat per tocar davant d’un públic, encara que sigui escàs. Això sembla inspirar-lo i és l’única cosa que li dona estabilitat. Benki és més conegut com a productor a través de la seva empresa txeca Sirena Film. Entre d’altres, va ser coproductor de ‘Personal Shopper’, d’Olivier Assayas. Per fer aquest magnífic i honest estudi d’un personatge tan singular, es nota que el director va passar moltes hores amb el seu protagonista i el va gravar durant llargues jornades per aprofundir en la complexitat del seu món interior. El resultat és alhora bonic i trist, punyent i dur, vibrant i desolador, però ens permet endinsar-nos en una història sobre l’obsessió amb la perfecció, la creació musical i l’adaptació social.

‘The letter’

Maia Lekow i Christopher King (2019). Estrena el 21 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 24 de maig del 2020 a les 20 h

La parella de cineastes que formen Maia Lekow, una de les millors músiques africanes, i Christopher King, documentalista australià que viu a Kènia des de fa 13 anys, coneix molt bé la realitat del seu país. ‘The letter’ neix de la pregunta: “Què faries si acusessin la teva àvia de bruixeria?”. Una qüestió que el film intenta respondre seguint el jove Karisa, que viatja des de Mombasa fins al seu poble, quan s’assabenta que el seu propi oncle està acusant la seva àvia de bruixeria. 

Aquesta història no és l’única en un país on la superstició segueix estant molt estesa i és aprofitada per foscos interessos econòmics per expulsar centenars d’avis dels seus pobles i, així, apoderar-se de les seves terres. Mentre les ties del Karisa intenten protegir l’àvia, el noi investiga els motius d’aquesta terrible acusació que té els seu origen en la destrucció de la vida tradicional de les comunitats rurals africanes per culpa de la colonització i la religió. Entre el net i l’àvia es teixeix una complicitat especial que els manté units per fer front a la intolerància. ‘The letter’ ens permet descobrir, en aquest retrat de la vida africana, una dona plena de la força i la saviesa que atorga l’arrelament a la terra. Un personatge admirable.

‘Space dogs’

Elsa Kremser i Levin Peter (2019). Estrena 22 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 25 de maig del 2020 a les 20 h

La imatge amable i idealitzada que tots tenim de la gosseta Laika, l’heroïna soviètica que va ser el primer ésser viu enviat a l’espai, es converteix aquí en un terrible relat sobre la guerra espacial entre l’URSS i els EUA, l’experimentació atroç amb animals en nom de la ciència i el progrés, si la fi justifica els mitjans i, fins i tot, la solitud canina

Tot comença, aparentment, com si fos un conte idíl·lic fins que, de sobte, sentim els terribles detalls dels atroços experiments que va patir i com va morir desintegrada a la atmosfera terrestre. De fet, el documental té dues parts ben diferenciades. D’una banda, aquesta on se’ns explica i mostra el programa espacial soviètic relacionat amb els gossos, començant per la famosa Laika, amb sorprenents imatges inèdites. I, de l’altra, la dura i penosa supervivència diària dels gossos de carrer en els barris perifèrics de Moscou, gravada de manera molt íntima i propera, i posant sempre l’espectador en el punt de vista del gos. Aquestes dues narracions no només es complementen, sinó que es reforcen i es connecten perquè totes acaben parlant del maltractament als animals.

‘Space dogs’moments terrorífics, violents i desagradables que potser et faran tapar els ulls o desviar la mirada de la pantalla perquè poden ferir la sensibilitat. Ara bé, quan s’allunya de la crueltat i la truculència, el film es converteix en un homenatge a aquests animals i en un estudi de la soledat, ja sigui a la terra o a l’espai.

‘Vivos’

Ai Weiwei (2019). Estrena el 23 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 26 de maig del 2020 a les 20 h

Després de centrar-se en el tema de la crisi global dels refugiats a ‘Marea humana’ (2017) i a ‘The Rest’ (2019), l’artista, activista i dissident xinès Ai Weiwei viatja a Mèxic per denunciar la corrupció sistèmica a les institucions. Al setembre del 2014, els estudiants d’un col·legi rural van ser atacats brutalment per les forces policials i uns assaltants emmascarats mentre viatjaven a la ciutat d’Iguala. Allà, van morir assassinades sis persones, d’altres van quedar greument ferides i 43 estudiants van ser segrestats i mai més se n’ha tornat a saber res.

En el seu nou treball, el cineasta Ai Weiwei torna a prioritzar l’art per sobre de tot. Pel que és considerat, segurament, l’artista xinès en vida més conegut, no es pot establir una separació entre l’art i les lluites que tenen lloc al nostre voltant. Per a ell, fer pel·lícules no és nou. El 1976, quan tenia 19 anys i la seva família va poder tornar a la Xina, es va inscriure a l’Acadèmia de Cinema de Pequín. Allà va dirigir ‘Disturbing the peace’ i ‘One recluse’, pel·lícules socialment crítiques que investigaven el sistema de justícia. A ‘So sorry’ va mostrar les seves recerques sobre els estudiants que van morir en el terratrèmol de Sichuan per causa de la corrupció i la mala construcció, així com la vigilància del govern que les seves investigacions van provocar. Però potser és més conegut per protagonitzar un documental sobre el seu art i el seu activisme, ‘Ai Weiwei, never sorry’ dirigit per Alison Klayman, que va guanyar el premi especial del jurat al Festival de Sundance el 2012.

‘Vivos’ és una altra gran i trista experiència cinematogràfica d’Ai Weiwei. Xoca, en alguns moments, la combinació de la realitat més dura amb la troballa d’instants de gran bellesa, intimitat i lirisme, en un retrat sobre la corrupció, l’abús de poder, la impunitat i la violència, però principalment sobre el dol, l’absència i el dolor de moltes famílies (en la seva majoria camperoles, humils i pertanyents a comunitats indígenes) que reclamen justícia des de fa sis anys.

‘Il varco’

Michele Manzolini i Federico Ferrone (2019). Estrena el 23 de maig de 2020 a les 20:00. Disponible fins al 26 de maig de 2020 a les 20:00.

Michele Manzolini i Federico Ferrone treballen junts des del 2007. Preocupats per la història, els seus documentals tenen en comú el fet de buscar l’empremta que els italians han deixat al món, ja sigui al Brasil a ‘Merica’ (2007), o a Rússia a ‘Il treno va a Mosca’ (2013). Amb ‘Il varco’ fan un pas més per explicar la història d’un soldat italià destinat al front d’Ucraïna al juny del 1941 com a part de l’Operació Barba-roja contra l’exèrcit soviètic. 

Utilitzant textos dels diaris i cartes de diferents soldats que van viure aquesta campanya, sobre imatges d’arxiu de l’època, els directors van construint el viatge des d’Itàlia fins a l’estepa ucraïnesa, la nostàlgia de la pàtria i de la família, la por, el desconcert i el fred. Durant aquest viatge en tren descobrim un món inhòspit, que es barreja amb els malsons de la duríssima campanya d’Àfrica, els poètics records de la vida abans de la guerra i l’actualitat on, als mateixos llocs que el 1941, es lliura ara mateix una guerra oblidada. La bellesa de les imatges, l’emoció del relat, el ritme de la història, tot funciona en aquest preciós documental. 

‘Winter journey’

Anders Østergaard (2019). Estrena el 24 de maig del 2020 a les 20 h. Disponible fins al 27 de maig del 2020 a les 20 h

Encara que només sigui perquè aquest és l’últim film que va protagonitzar l’actor suís Bruno Ganz, desaparegut fa poc més d’un any, ja valdria la pena veure aquest interessant documental d’Anders Østergaard. Però hi ha moltes altres raons. La primera de totes és la de preguntar-se si és realment un documental. La resposta és que sí, però un tipus de documental que podem definir com un assaig-ficció-document. ‘Winter journey’ pren el seu nom del cicle de cançons de Shubert, ‘Viatge d’hivern’. I el que ens explica és un viatge al passat des del present. Martin Goldsmith, popular locutor de ràdio d’Arizona, va voler entendre i conèixer la història dels seus pares, músics jueus emigrats de l’Alemanya nazi

La investigació de Martin el va portar a fer una sèrie d’entrevistes al seu pare l’any 1996, de les quals en van sorgir dos llibres on explicava la seva increïble història, revelant, entre altres coses, com el Tercer Reich hitlerià va protegir una institució cultural i musical jueva destinada a alimentar l’aparell de propaganda nazi. El seu pare i la seva mare van formar part de l’orquestra d’aquesta institució, però, per sort per a ells, van aconseguir escapar d’Alemanya abans que fos destruïda per Hitler. Basant-se en aquests llibres, el documentalista danès construeix un film en què Bruno Ganz interpreta de manera magistral a Georg Goldsmith entrevistat pel seu fill. Imatges d’arxiu i una intel·ligent recreació d’un jove Georg inserit en els documents originals, més una banda sonora espectacular que va de Schubert a Mahler, de Txaikovski a Beethoven, de Mozart a Nielsen, fan d’aquest film un dels millors retrats de l’Alemanya nazi, explicat des d’un punt de vista molt poc habitual. Imprescindible. 

‘Suspensión’

Simón Uribe (2019). Estrena el 24 de maig de 2020 a les 20 h. Disponible fins al 27 de maig del 2020 a les 20 h

Podria ser el paisatge postapocalíptic d’una pel·lícula de ciència-ficció, però és real. Amagades en el més fosc de la selva al sud de Colòmbia es poden veure les restes de la faraònica construcció d’una carretera que havia d’unir la població de Mocoa amb Pasco. El colombià Simón Uribe utilitza la seva formació com a geògraf i bon coneixedor de la zona per explicar-nos el procés que va portar a fer aquest disbarat arquitectònic. Partint del curt que va realitzar el 2014, recorrent el ‘Trampolí de la mort’, nom amb què es coneix l’estreta i mortal carretera que era l’única via d’accés entre les dues poblacions, el director ens explica com l’any 2000 el govern de Colòmbia va emprendre un titànic i inútil esforç econòmic i arquitectònic per construir una variant a la selva que va acabar engolit per la natura. 

Abandonades a la seva sort, les restes de la carretera perduda van ser durant un temps una absurda atracció turística, però aquesta també va desaparèixer quan, el 2017, una tempesta intensa i violenta es va emportar el poble de Mocoa. ‘Suspensión’ és una excel·lent metàfora de la megalomania i la corrupció que porta els governs a creure’s que estan per sobre de la natura i a descuidar les autèntiques necessitats de la gent.