“Estimar no cansa. És una intenció, intento estimar a tothom. La relació amb els altres és fonamental”. La frase és del capellà Manel Pousa, conegut popularment com a Pare Manel, i d’alguna manera condensa l’esperit que el va guiar en una vida dedicada a acompanyar i contribuir a millorar la situació dels que, per un motiu o altre, viuen en els marges de la societat.
És una de les reflexions de Pousa durant l’entrevista que li va fer el març del 2011 al seu amic també desaparegut Carles Flavià al programa ‘Jo què sé!’, de betevé, coincidint amb l’aparició del llibre ‘Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel’, escrit pel periodista Francesc Buxeda i Aliu. Una obra en què Pousa exposava de manera clara les seves creences, però també una manera d’entrendre i de practicar els postulats de la fe catòlica que qüestionaven i el van allunyar de les estructures eclesiàstiques oficials.
“La ortodòxia aïllada de la autopraxis no és absolutament evangèlica.”
“Jo puc tenir punts de vista en coses importants disconformes amb una aparent doctrina oficial de l’Església, però aquesta doctrina o aquesta normativa no ha estat sempre igual”, explicava. A propòsit del sagrament de la confessió, Pousa denunciava que pogués ser usat com a instrument “repressiu o discriminatori” alhora que reivindicava creure fermament en el “valor del sacrament”.
“El capella no perdona, perdona Déu. I Déu perdona sempre.”
El Pare Manel també posa de relleu el valor de la figura de Jesús, per a ell, “un referent fonamental”. En destaca que “capta la sinceritat de la gent, lluny de protocols, de normes establertes, de prejudicis i d’hipocresies” i critica que tan sovint es desvirtuï el sentit de l’evangeli.
“És tan fort l’embolcall cultural dels costums religiosos que desfiguren i allunyen del que realment Jesús significa.”
Distingit amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi, Pousa canalitzava la seva tasca social a través de la Fundació Pare Manel, constituïda el 2004. “Som un equip. Hi ha problemes? Donem una resposta, no fem teories“, deia per explicar la feina d’aquesta entitat estretament vinculada als barris de Verdum i Roquetes de Barcelona que lidera diversos projectes d’acció comunitària i educativa amb infants, joves i famílies en situació de vulnerabilitat.
“El que costa és el llenguatge teològic. Deien a la gent alguna cosa en una determinada cultura en un determinat temps però la meva relació amb Déu no em porta mai a dir ‘Déu omnipotent’.”
