Diu en Papitu, com anomenen Josep Maria Benet i Jornet els companys de professió, que els dies d'estrena són la cosa més angoixosa però també més bella, del món. El cert és que tenia motius per somriure abans de la funció perquè aquesta va ser l'ovació final És evident que l'ovació és sobretot, per allò que veuen els espectadors, és a dir, els intèrprets. Ana Lizaran i Alícia Pérez encaren els personatges de tal manera que sembla que els coneguem de tota la vida. Una anciana remugaire i amargada ha d'acceptar, a contracor, la presència regular d'una jove mestra en hores baixes que compagina classes eventuals amb tasques domèstiques. Aquest segon personatge arriba envoltat de misteris que s'aniran desvetllant a mesura que llur relació es consolida i passen de suportar-se a adonar-se que tenen força en comú. En clau de tragicomèdia, el joc escènic es converteix en un mirall d'alguns dels reptes que té plantejats actualment la nostra societat en relació a la vellesa i la mort. XAVIER ALBERTÍ, director del muntatge 'És un teatre d'un altíssim compromís ètic i ideològic, però mai és un teatre moralista. I això el fa universal, evidentment' Amb l'anterior 'Soterrani' i l'obra titulada 'Com dir-ho' encara per estrenar, 'Dues dones que ballen' integra una trilogia no reconeguda obertament per Benet i Jornet de textos per a dos únics intèrprets. 'Dues dones que ballen' fa funcions fins el 24 d'abril.
‘Dues dones que ballen’ és una tragiocomèdia protagonitzada per dues dones d’edats diferents forçades a trobar-se regularment en un pis acaben descobrint que poden ballar plegades.
