L’esport i Barcelona van lligats de la mà. Ara és un binomi indisoluble i la societat respira esport pels quatre costats. Qualsevol persona té clar que la ciutat té una capacitat organitzativa pel que fa a esdeveniments esportius fora de tot dubte. Els Jocs Olímpics en van ser la prova de foc. Des de llavors gairebé no hi ha esport que no hagi tingut un campionat de referència mundial o europeu a Barcelona. Ara bé, la dada més determinant és la que fa referència a la pràctica esportiva. Actualment un 71 % dels barcelonins practica algun esport, una xifra que triplica la que hi havia als anys 70.
Un canvi de societat
La transició democràtica i l’arribada dels primers ajuntaments l’any 1979 van marcar un abans i un després de les polítiques esportives al nostre país. I Barcelona en va ser la pionera en molts aspectes. Els moviments veïnals van començar a engegar iniciatives esportives. Com a mostra, la primera cursa popular de Barcelona va ser l’any 1978, la de la Sagrera, que aquest 2018 ha disputat la 41 edició. L’any següent van començar també d’altres de més renom, com la de Sant Antoni, la d’El Corte Inglés o la de la Mercè, entre d’altres. Aquesta ocupació de la via pública va ser una mostra de l’esperit esportiu d’una societat en continu canvi. I aquests curses, que han celebrat els 40 anys, han servit com a excusa per fer l’exposició “Ara fa 40 anys” que es pot veure al Museu Olímpic i de l’esport fins al mes de març del 2019.
Les polítiques esportives
Des de l’Ajuntament de Barcelona tenien clar que calia materialitzar el canvi i innovar en polítiques que no existien. La regidoria d’Esports havia de néixer amb la voluntat de fer partícips als ciutadans de les inquietuds i les voluntats respecte al món associatiu i esportiu. Fins a aquelles dates hi ha un teixit esportiu marcat per uns clubs històrics, però elitistes, que no eren a l’abast del ciutadà de peu. Els centres municipals (el primer al carrer de Perill, a Gràcia) van voler ser un dels motors (ara n’hi ha 41 a tota la ciutat), però n’hi havia més.
Esport i educació
L’escola va ser l’altre motor perquè l’any 1985 menys del 10 % del professorat era especialista en educació física a les escoles barcelonines. 10 anys més tard, el 100 % en tenia i gairebé tots disposaven d’instal·lacions esportives per tal de poder fer-ne pedagogia. Les coses canviaven des de la base.
El poder dels Jocs Olímpics
La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 va ser, segurament, el punt culminant per tal de poder portar a terme totes aquelles polítiques que difícilment s’haguessin pogut fer sense “l’excusa” dels jocs. L’urbanisme, la mobilitat i les instal·lacions esportives van permetre deixar un llegat que encara avui en dia, 26 anys després, es manté viu. Els jocs van ser l’esdeveniment que va més va marcar la ciutat en els últims temps i que ha permès que es la “marca Barcelona” sigui un segell de qualitat i de les coses ven fetes pel que fa a l’organització de grans actes esportius.
