Ara fa uns dies l‘Organització Meteorològica Mundial va fer públic el balanç climàtic del 2017, en què exposava que el 2017 havia estat un dels tres anys més càlids que ha viscut mai el planeta des que se’n tenen dades instrumentals, i que 17 dels 18 anys més suaus s’han produït durant el present segle XXI.
Malauradament, i seguint aquesta tendència climàtica d’escalfament general, durant el 2017 les glaceres pirinenques, també han continuat perdent superfície. Jordi Camins, expert en glaciologia i observador, ha explicat a ‘El matí de Barcelona’ que és difícil que una glacera es recuperi en un any, encara que sigui bo pel que fa a temperatura i innivació.
Segons l’expert, les glaceres més grans dels Pirineus -les de l’Aneto, la Maladeta, Vignemale o Ossoue- actualment retrocedeixen de mitjana al voltant de 20 metres de longitud l’any, i una mitjana de gruix de dos metres. A la Maladeta, però, concretament, la glacera ha perdut 2,7 m de gruix en un punt concret durant el 2017, 5,4 m en dos anys.
Camins destaca que des de la primera catalogació que va fer l’any 1982 -any inclòs encara dins d’un període d’estabilització del gel comprès entre 1975 i 1985- les grans glaceres com la de la Maladeta han perdut entre 200 i 240 metres de longitud. A partir del 1985, després d’uns anys d’estancament, les glaceres van reiniciar el retrocés que ja s’havia iniciat el 1850, un cop va finalitzar la petita edat de gel.
La disminució del gel es va accelerar de forma molt contundent a partir del 2003. Camins ressalta que actualment “ens trobem en una situació pràcticament anàrquica” pel fet que les glaceres. A part de disminuir l’extensió i el gruix, també se’n fraccionen els marges i els límits inferiors i superiors.
La part inferior de la glacera de l’Aneto, per exemple, es va fragmentar i separar de la llengua principal -per sota- el 2012. Des d’aleshores, i en només cinc anys, el fragment ha desaparegut del tot.
Quan s’extingiran les glaceres dels Pirineus?
Segons el glaciòleg, es calcula que cap a l’any 2040 cap glacera dels Pirineus tindrà activitat, moviment, i tan sols quedaran restes de congestes de gel, que en uns 10 anys acabaran desapareixent del tot.
Entre el 1982 i 1985 Camins va catalogar 93 aparells glacials -entre glaceres i congestes de gel-. Actualment, 29 d’aquests ja s’han extingit del tot -un 31 %- i n’hi ha 14 que són residuals, és a dir, que no se sap si el gel que els conforma és d’origen glacial o bé és gel ordinari. Si acaben desapareixent , d’aquí a tres o cinc anys, suposarà una extinció del 46 % dels aparells glacials des de principis dels anys 80.
La vocació de Jordi Camins
La passió d’aquest glaciòleg ve des que era ben petit petit. La manca d’informació sobre les glaceres dels Pirineus va motivar-lo a fer-ne el seguiment, i estudi “a posteriori”. Des de llavors també ha estudiat i documentat les glaceres d’altres indrets del món com els Alps, els Andes, l’Antàrtida o la banquisa del gel marí de l’Àrtic, entre d’altres.
Les dades que obté les comparteix amb diversos organismes, entre els quals el Grup d’Experts sobre el Canvi Climàtic de Catalunya, també amb la Universitat de Saragossa i col·labora amb la Universitat de Zuric, entre altres centres i entitats.
L’eina fonamental que empra aquest glaciòleg per analitzar la regressió de les glaceres, a banda de la mesura de distàncies, és la fotografia comparativa. Camins ha publicat fins ara diversos llibres i té en previsió de publicar -en breu- un llibre basat en fotografies aèries del les glaceres dels Pirineus.
Al portal gelicehielo podeu conèixer més dades sobre les glaceres pirinenques i consultar el calendari d’exposicions fotogràfiques i xerrades divulgatives de Jordi Camins.
A continuació podeu escoltar l’entrevista sencera a Jordi Camins a betevé 91.0 fm aquest dilluns, 22 de gener:
