'Yerma' és el penúltim treball que va dirigir el madrileny Miguel Narros, renovador del llenguatge escènic a mitjan anys 60 des de la companyia Teatro Experimental Independiente. Per contra, amb 'Yerma', que ja havia dirigit 16 anys abans, va optar per un muntatge relativament sobri. Sense oblidar, però, els simbolismes que abunden en l'obra lorquiana. SILVIA MARSÓ, actriu "Li agradava tant l'obra, l'essència de l'obra -que és tel·lúrica, és un cant a la naturalesa, a la llibertat i a la relació de l'home amb el planeta i amb la vida-, que volia que fos una posada en escena elemental." L'aigua de la font i la terra seca esquerdada de l'escena contraposen el desig de tenir fills de la protagonista i l'esterilitat a la qual es veu condemnada per causa d'un marit que li ha estat imposat. Un altre element simbòlic, la pluja, es recrea amb realisme. Com és habitual en les escenificacions d'obres de Lorca, l'univers de l'Andalusia camperola troba un vehicle idoni en el flamenc. La banda sonora és d'Enrique Morente, i en algunes funcions cantarà la seva filla, Soleá Morente, alternant-se amb la filla de Carmen Linares, Lucía Espín, en imatges. Ni Miguel Narros ni Enrique Morente hi són ja, però el seu esperit reviu aquí al Tívoli, amb 'Yerma', fins al dia 2 de març.
