En Teo Marco és un ballarí de 39 anys, sord i cec. Es dedicava a la informàtica, però una ceguera progressiva el va apartar de la seva professió. Admet que sempre s’havia sentit atret per la música i la dansa, però no va ser fins l’any 2012, coincidint en el moment quan va començar a perdre la visió, que va decidir apuntar-se a una acadèmia de ball.
Des d’aleshores la dansa s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Assaja cinc dies a la setmana i confessa que “la dansa és el que fa que em llevi cada dia al matí, s’ha convertit en la meva rutina”. Quan va haver de deixar la feina va voler buscar una alternativa que el mantingués actiu. Va començar fent balls de carrer, una hora a la setmana, i de mica en mica va anar agafant confiança, fins al punt de poder pujar a un escenari.
Aquest dissabte i per primera vegada ha interpretat un paper principal. “Aquesta vegada represento una coreografia amb una mica més de dificultat. He de moure’m en diverses direccions per l’escenari”, assegura. I és que en Teo ja ha actuat altres vegades, però sempre ho havia fet de manera més estàtica “estic molt nerviós, per a mi és un repte”, afegeix.
En Teo és un defensor de la dansa com a forma inclusiva de rehabilitació “recomano fermament a les persones amb dificultat visual i auditiva que practiquin dansa. Ens ajuda a aprendre a moure’ns amb més seguretat i comoditat“, indica.
De fet es planteja a mig llarg termini poder promoure algun projecte per tal d’ajudar les persones amb qualsevol tipus de discapacitat que, com ell mateix, tingui inquietuds culturals.
