Les ciutats han de conviure amb diversos animalons, uns més carregats d’estima que d’altres. El cas de les rates és ben clar que els envolta un imaginari fosc difícil de treure del cap dels humans. Sovint les rates han estat a la primera plana de l’actualitat a Barcelona, i ho continuen sent. I és per això que ens ha semblat interessant fixar-nos concretament en el mot rata. No ens podem deixar endur per la seva aparent simplicitat perquè té un munt de secrets que esperen ser revelats.
El sorprenent origen de la paraula “rata”
Tal com ens indica el ‘Diccionari etimològic de la llengua catalana’, de Joan Coromines, “és un mot que existeix a totes les llengües romàniques i és comú també a les llengües germàniques i cèltiques”, però el més sorprenent de tot és la hipòtesi sobre el seu origen:
És versemblant que en definitiva vaig partir d’una onomatopeia de la remor que fa la rata en rosegar […]. El ‘brogit’ que fa una rata és tema literari comú, però no pensem solament en el que les traeix quan roseguen o es mouen pel rebost (sinó també) en les cases velles i habitatges rústics la rata que fica tossudament, i a poc a poc, un paper, un residu, un os o una fusteta, en el seu cau, ens ha torbat prou vegades el son […]”
Així doncs, l’origen de “rata” seria onomatopeic, és a dir, formada segons els so natural associat a aquest rosegador. Per Coromines, però, l’etimologia estricta d’aquesta paraula “resta completament obscura”:
El tipus *RATTU/RATTA és comú a totes les llengües romàniques, llevat només del romanès. Però d’altra banda reapareix en totes les llengües germàniques occidentals”
Així doncs, tot i que el llatí té RATTU i RATTA no és una etimologia evident i clara perquè altres llengües també tenen formes properes a “rata”, com l’alemany, “Ratte”; el neerlandès i l’anglès, “rat”; i el bretó, “raz”, i no provenen pas del llatí.
El secret més ben amagat
Cada mot ens ensenya coses que no sabíem i no ens les volem quedar per nosaltres. “Nap-buf” fa referència a un nen o noi petit que no fa la mida que hauria de fer, però ens ha semblat increïble descobrir que prové de la modificació de “rat-buf”, que és una rata d’aigua. El ‘Diccionari català-valencià-balear’ així ens ho diu i també Joan Amades, al seu ‘Refranyer català comentat‘:
No coneixem cap significat al mot nap-buf que creiem una degeneració de rat-buf. […] Rat-buf és un rosegador molt petit, amfibi […]. Quan corre per l’aigua, treu una mica el morro fora per respirar, corre amb gran rapidesa i […] dóna la sensació que bufa l’aigua: això junt amb la semblança que té a una rata li ha valgut el qualificatiu de rat-buf o rata d’aigua. Com que té tantes activitats en diferents aspectes, puix que neda, camina per sota i damunt de la terra, tot i ésser tan menut, el poble l’ha pres com a tipus de petitesa i insignificança i n’ha creat el present modisme.””
Modisme que ha anat variant i ha quedat modificat com a “nap-buf”, juganer, mogut i petit com una rateta.
Bestiola fèrtil en frases fetes i refranys
Aquest mot, també com la bestiola, és molt prolífic. Lingüísticament ha estat motiu de nombroses frases fetes i refranys que n’exalcen qualitats i en què també es bolca l’imaginari col·lectiu més fosc. Si fiquem el nas al Diccionari de sinònims de frases fetes de la Teresa Espinal, en línia, hi trobem les següents frases:
De refranys sobre aquest animaló n’hi ha també un munt que recullen la riquesa i saviesa popular. N’hem seleccionat un grapat tenint com a font el Diccionari Alcover-Moll. i el Viquidites:
