Totes les paraules ens interessen, però sobretot les que aparentment semblen senzilles i que, en realitat, al darrere oculten tot un món. És el cas del mot boira, que és ben comú i sovintejat en el nostre lèxic, però que lingüísticament conté riqueses que el mot mateix oculta i que mirarem de revelar.

Un origen gens emboirat, sinó ben clar

Cercar boira al Diccionari etimològic i complementari, de Joan Coromines, escampa els primers núvols baixos. Boira prové del llatí borĕas, que alhora ve del grec boréãs, que significa “vent del nord”, “que sol portar o anar seguit de bromes”. És a dir, la paraula d’origen prové literalment d’un vent que ve acompanyat normalment de boires, de bromes.

Els companys de ‘btv el temps’ ens han explicat que a Barcelona el vent costaner afavoreix la presència de boira precisament perquè arrossega la humitat de mar a terra. És a dir, que l’origen grec que identifica “vent” i “boira” té tot el sentit del món.

“Bromes”, “boires” i “boyres” són el mateix

No estem fent cap broma. El mot broma i boira són sinònimes i companyes de viatge des del segle XIV, tot i que boira a l’inici dels temps va escriure’s boyra, i això ho sabia molt bé Joan Coromines.

Aquest lingüista marca la Crònica de Muntaner al seu diccionari etimològic com el primer text català que va contenir la paraula boira, però no és estrictament així, perquè boira hi apareix amb aquesta primera forma, boyra.

Et con lo senyor rey fo a la Font de l’ Or et veé la meraveyla de tantes veles qui
venien ab lo vent a la boyra, que era meraveylós”
Crònica de Ramon Muntaner, s. XIV

La primera broma en el sentit de boira apareix també, com hem dit, al segle XIV. En aquest cas, a la traducció al català del clàssic italià de Giovanni Boccaccio Corbatxo.

Yo ·m calaré del flum sanguonós, e d’ allò que d’ aquella frau davala e de la blancha broma qui decau, que tal veguada no menys al nas que als ulls és desplasent”
Corbatxo, Giovanni Boccaccio, s. XIV

Vam haver d’esperar al s. XVII perquè aparegués la primera boira amb i llatina.

En aquell temple de Salomó, inmediatament que colocaren la Arca, se aparegué visiblement una boira que per tot lo va umplir”

Boires per donar i per vendre

No ens hi caben totes les boires que recull el Termcat: n’hi ha de costanera, orogràfica, ploranera, pixanera, roinera, gebradora, nevadora, d’inversió, marítima i, fins i tot, catabàtica…

Sí que farem parada, però, a totes les frases fetes i refranys que ens regala aquest mot. Com veurem, moltes dites fan referència a les conseqüències meteorològiques que suposa la presència de la boira, que ha donat lloc a molts refranys que alerten dels senyals, tots basats en l’experiència.

  • Escampar la boira: tant pot voler dir enviar algú a fer punyetes com passejar per esbargir-se.
  • Amb boira tothom és timoner: quan a algú les coses li són fàcils perquè li venen de cara, perquè quan hi ha boira normalment no es navega i per tant no hi ha responsabilitat.
  • Amb bon vent i amb mal vent, no hi busquis la boira.
  • Boira a Collserola, aigua a mar.
  • Boira a la muntanya, pastor a la cabanya.
  • Boira a la riera, pescador, enrere.
  • Boira al castell, pluja al clatell.
  • Boira a Sant Pere, pagesos enrere; boira a Sant Pau, pagesos endavant.
  • Boira al matí, calma o vent de garbí.
  • Boira al pla, pescador a pescar.
  • Boira baixa bon temps arrabassa.
  • Boira de matinada, aviat acabada.
  • Boira en març, fred en maig.
  • Boira espessa al matí, sol calent a la tarda se sol dir.
  • Boira saltirona no és cosa bona.
  • Déu et lliuri de pedra, boira i guitza d’euga.

No acabaríem mai, la paremiologia és plena de boires i boirines.