La trajectòria de Marcos Morau ha estat fulgurant. A la mateixa sala on treballava fa tres anys d'acomodador, ara hi té penjat un retrat. Forma part d'una col·lecció de fotografies que la revista 'Time Out' ha dedicat a creadors catalans. Fa uns anys no hauria ni imaginat que un dia rebria una trucada del director de la Compañía Nacional de Danza. "A priori", l'estil trencat de La Veronal i la tendència classicitzant de la Compañía Nacional de Danza no casaven. Però Marcos Morau ha tingut carta blanca per dur els intèrprets al seu terreny. JOSÉ CARLOS MARTÍNEZ, director de la Compañía Nacional de Danza "Evidentemente, he elegido a los que tenían más ganas de improvisar, de aportar un toque especial. Son bailarines, todos, con una personalidad muy fuerte." Fidel a la línia de treball que relliga en els seus muntatges dansa i espai geogràfic, Morau situa l'acció al Japó de la Segona Guerra Mundial. Els ballarins esdevenen intèrprets d'una pantomima militarista escenificada en quadres com aquest, en què sona un telèfon vermell que ningú no despenja. MARCOS MORAU, coreògraf "La guerra, el militarisme, el poder, la jerarquia, l'autoritat, és quelcom que ens preocupa i que està aquí, no. I el que fem és fer servir l'espai, l'escenari, com un lloc de reflexió i de pensament entorn d'aquestes idees." Oficials amb totes les eines que els dóna el poder es mouen sense ningú a qui manar. D'altres se suïciden, com Yukio Mishima. Dansa i disciplina marcial es confonen en un espectacle no mancat de les habituals referències cinematogràfiques que tan agraden a l'equip de La Veronal.
