Les notes de Qualsevol nit pot sortir el sol han estat les primeres a sonar en l’homenatge a la mítica sala Zeleste, que el mateix Jaume Sisa definia com el lloc que va representar la contracultura a Barcelona durant 30 anys. Joan Colomo va ser l’encarregat de donar el tret de sortida al concert, que va haver de començar dues vegades perquè Colomo es va menjar el primer vers d’aquesta cançó. “La primera frase no me l’havia apuntada perquè pensava que la sabia”, va confessar. Pocs minuts abans de sortir a l’escenari, va reconèixer a betevé que aprendre la lletra havia estat “un repte”.
Aquest lapsus va quedar en anècdota i el que passarà a la història de les Festes de la Mercè serà l’actuació que van protagonitzar més de 50 músics, amb la Catedral de Barcelona de fons, per rememorar els artistes que van formar part de l’Ona Laietana.
Jaume Sisa, però també Pau Riba, Gato Pérez, l’Orquestra Plateria, l’Orquestra Mirasol, Toti Soler i Música Urbana, van tenir el seu espai en aquest homenatge en què hi va haver una absència destacada, la de la Companyia Elèctrica Dharma. Joan Colomo va justificar a betevé que era “molt difícil encabir tots els grups” que formen part de la història de la Zeleste. Va reivindicar que al concert tampoc no estaven representades les bandes punk que, segons Colomo, “van tenir un gran moment a la sala i van ser pioneres a l’estat”.
Els encarregats de musicar temes com Font, de Música Urbana, o Gitanitos y morenos, de Gato Pérez, van ser els 37 membres del Gran Ensamble del Conservatori del Liceu, dirigits per Sergi Vergés i Toni Vaqué, que va dedicar el concert al poble palestí.
Acompanyant l’orquestra hi van ser alguns dels protagonistes de la Zeleste. Xavier Batllés i Daye Pibus, per exemple, van retre homenatge a la seva orquestra, la Mirasol, interpretant To de re. Manel Joseph i Pep Torres, de l’Orquestra Plateria, no s’ho van voler perdre.
Tampoc no hi van faltar Carme Canela i Mario Mas, que van recordar Toti Soler amb Epigrama, i que també van fer gaudir el públic de la Catedral recordant els temes de Gato Pérez. Aquest últim artista va ser, precisament, qui va batejar la diversitat de música que s’escoltava a la Zeleste com a Ona Laietana.
L’herència de la Zeleste
Aquest concert també tenia l’objectiu d’unir diferents generacions: les contemporànies a l’activitat de la sala i les que l’han hagut d’estimar a través del seu llegat. La Ludwig Band, que ja havia actuat en solitari divendres a la platja del Bogatell, n’és un exemple. Aquests joves d’Espolla van retre homenatge a Pau Riba, un dels artistes més irreverents dels qui han passat per la Zeleste, i van interpretar Rosa d’abril (L’amor s’hi posa).
Un final apoteòsic
Se fuerza la máquina, de Gato Pérez, interpretada pels 50 músics convidats, va ser la cirereta final a l’homenatge a la sala que Jaume Sisa definia com “un vaixell lluminós que sortia de la foscor de la nit per fer emergir una Barcelona grisa”.
La Zeleste, el vaixell insígnia de la contracultura a la Barcelona dels 70
La sala Zeleste va ser creada per Víctor Jou l’any 1963 i, des del carrer de l’Argenteria, es va erigir com un dels espais amb l’esperit més lliure de la ciutat.
El regidor de Cultura, Xavier Marcé, ha definit la sala com un espai que “més que de música, ha estat un element que ha revolucionat la construcció musical del país, creant una memòria musical que ens dona una certa personalitat. Encara avui està present en l’esperit de molta gent i és difícil que la gent de la rumba oblidi el llegat de Gato Pérez, per exemple”.
