Inaugurada al maig, l’exposició “Geisha/Samurai. Memòries del Japó” allarga l’estada al Palau Martorell fins al 27 d’octubre, quan inicialment s’havia assenyalat el 8 de setembre com a data límit. L’art tradicional japonès té una capacitat notable per seduir el públic. Desplega 200 peces de diverses col·leccions privades.
“Geisha/Samurai. Memòries del Japó” no és una exposició dedicada a les geishes i als samurais, que són protagonistes només de dos dels sis àmbits de la mostra. És més aviat una mirada a l’art nipó del període Edo (segles XVII, XVIII i, sobretot, bona part del XIX) amb especial èmfasi en l’ukiyo-e, que tècnicament podem descriure com a xilografies.
Ho concreta Ferran López Alagarda, comissari de la mostra i president de la Federació Espanyola d’Antiquaris: “L’ukiyo-e esdevé una manifestació artística essencial, en el període Edo. Decora les llars de la nova classe social de comerciants i mercaders, que vol fer seus els plaers fins llavors reservats a l’aristocràcia.”
Benji, geishes i altres sales expositives
Un dels motius que van conrear els artistes de l’ukiyo-e és el del teatre, tant el noh, reservat a l’aristocràcia, com el seu parent popular, el teatre kabuki. Entre les sales més àmplies, la dedicada a les benji (cortesanes) i les geishes. Evidencien l’interès dels compradors per la figura femenina, la seva bellesa i sensualitat, però ens parlen, també, de la situació de submissió de la dona japonesa en aquella època.
L’art de la guerra i els samurais ocupen dues sales, per bé que al segle XIX, superades ja les lluites entre senyors feudals i amb el país unificat, la figura del samurai és més la del garant de la pau. Aquestes sales, però, no només acompanyen les xilografies amb objectes relacionats amb el tema: cascs, armadures, catanes. “El visitant pot veure els quadres a la paret i gairebé tocar, físicament, els objectes que s’hi representen”, explica López Alagarda.
Com a curiositat, la petita sala dedicada a les “imatges de la primavera“, és a dir, eròtiques. “Van agafar tanta importància que el shōgun de l’època les va prohibir. Això no va fer més que esperonar-ne la producció, però els grans mestres van deixar de signar-les.”
