S’apropen les celebracions de Sant Joan i Sant Pere. ‘Mots endiumenjats’ del btv llengua vol engalanar un mot que en si mateix ja inclou foc, petards, garlandes, serpentines: revetlla.
Aquests dies sentim a dir verbenes en comptes de revetlles i ens diuen que en algun herbolari hi podem trobar berbena, però, quines diferències hi ha entre tots aquests mots?
Desvelem la “revetlla” de Sant Joan
Al diccionari etimològic de Joan Coromines, la cerca ens remet a “vetllar”, que prové de VIGILARE (“estar sense dormir”, “romandre atent, vigilant”). Antigament hi havia revetllar però que es va estendre poc. En destaca, però, una variant a Camprodon, revellar-se (“despertar-se”, “desvetllar-se”), amb lligams interessants amb el reveiller francès i el risvegliare italià.
Com sabem, les revetlles són nits de festa i ball i precedeixen una diada assenyalada. En castellà, però, les festes de la nit anterior a la diada són anomenades “verbenas”, nom que antigament va prendre el català, com veurem, i que encara ara la podem sentir força. Com és que sobretot la gent gran diu verbena amb naturalitat? Joan Coromines i Pompeu Fabra ens en donen la clau.
“Revetlla”, reviscolat a mitjan s. XX per evitar el castellanisme “verbena”?
Sembla que sí.
Coromines, quan analitza revetlla, ens comparteix un record inquietant: “Revetlla, el recordo poc usat a Bna. en el primer quint del segle, després molt aplicat per evitar el castellanisme verbena: festa nocturna (St. Joan, St. Pere, etc.), i després hi ha pres bones rels”.
‘Revetlla’, el recordo poc usat a Barcelona en el primer quint del segle, després molt aplicat per evitar el castellanisme ‘verbena’
És a dir, segons aquest lingüista, és possible que davant la proliferació del mot verbena s’introduís l’ús de revetlla per escombrar el manlleu castellà. Va ser realment així?
Pompeu Fabra el 1920 parlava de “verbena”, no de “revetlla”
No només això. A principis del s. XX verbena era un manlleu estès i utilitzat, ho devia ser tant que fins i tot Pompeu Fabra es va plantejar d’acceptar-lo.
El 1920, a les seves ‘Converses filològiques‘, definia verbena com: “Fins fa poc […] hom evitava més aviat d’emprar aquest mot com a traducció del castellà ‘verbena’ en l’accepció ‘verbena de San Juan’ i anàlogues; mentre que avui, escrit ‘berbena’, apareix molt sovint usat en aquesta accepció: berbena de Sant Joan, etc. Convé, doncs, fer constar que l’Institut no autoritza aquest ús del mot ‘berbena’, que dóna únicament com a nom de planta. I afegim que, en cas d’admetre el mot castellà ‘verbena’ en l’accepció de festa celebrada la nit de la vigília de certes festivitats (cosa que no aconsellaríem pas), nosaltres preferiríem d’escriure, llavors, ‘verbena’, ço és, de conservar al manlleu la seva grafia originària”.
[…] en cas d’admetre el mot castellà ‘verbena’ en l’accepció de festa celebrada la nit de la vigília de certes festivitats (cosa que no aconsellaríem pas), nosaltres preferiríem d’escriure, llavors, ‘verbena’
Fabra es queixa, però, que la gent s’havia acostumat a escriure berbena, amb be alta. És per això que ell, tot i que ho desaconsella, proposa acceptar el castellanisme verbena i escriure-la així, per diferenciar-la de berbena, que en català és una planta de tija aspra i peluda i flors blaves que cal collir entre Sant Joan i Sant Pere.
Quan “revetler” i “revetlera” eren els més animats de la “revetlla”
Coromines també ens parla de la variant dialectal revetla (estesa a Mallorca, Gandia, Pego, etc.). I d’aquí venen revetler i revetlera, paraules que el lingüista detecta vives a Manacor. Tot i que amb un ús totalment sexista per l’època, Coromines recull que revetler significava “ballador”i que, per contra, revetlera feia referència a “dona lleugera, amiga de festes i diversions”. Deixant de banda els prejudicis i consideracions masclistes de l’època, recuperar revetler i revetlera com alternativa al castellanisme fiestero, seria tota una opció a tenir en compte.
Bona revetlla a tothom!
