coca de sant joan

Sant Joan ja és aquí i al ‘Mots endiumenjats’ del btvllengua hem volgut apropar-nos a una paraula ben dolça i cacofònica: coca. És un mot amb moltes variants semblants no només en llengües romàniques, sinó també germàniques i, fins i tot, eslaves. Coques per donar i per vendre, en definitiva.

Hi ha diferents hipòtesis sobre l’origen del mot. Algunes veus afirmen que coca ve de kuk, en fràncic (llengua germànica parlada pels antics francs); d’altres, en canvi, hi veuen l’origen en la paraula neerlandesa koek; n’hi ha d’altres que es remunten a l’antiga forma alemanya koka. La certesa és que no hi ha certesa i que no ho sabem. De totes maneres ens ha cridat especialment l’atenció la hipòtesi juganera de Joan Coromines, que tira pel dret.

La curiosa teoria “infantil” de Joan Coromines

Moltes formes antigues i contemporànies recullen el significat de coca o pastís en diferents llengües. Aquestes són algunes de les que hem trobat: 

La paraula coca coincideix formalment i fonèticament en moltes llengües romàniques, germàniques i, fins i tot, eslaves

Coromines diu que “hi ha ben poc fonament per creure que [coca] en català, occità, etc. sigui d’origen germànic”. El lingüista sosté, alhora, que la gran quantitat de divergències de la paraula “donen a entendre que pertot es tracta d’una creació paral·lela, i no ben coincident, del llenguatge infantil”. I s’acompanya d’exemples finals que semblarien sostenir aquesta idea:

Que es tracta d’una creació elemental del llenguatge infantil resultarà palès si al costat del veneçolà ‘cuca’ […] no deixem de posar-hi també el rus ‘koka’, ‘llaminadura’, i diversos mots magiars”
Joan Coromines

Coromines, doncs, arriba a la conclusió que coca es tracta d’una creació expressiva elemental de la mainada al llarg del temps en moltes llengües, i no ho defensa tot sol, sinó que la seva opinió s’afegeix a la d’altres lingüistes europeus que assenyalen aquest mateix origen.

La primera coca, del segle XIV

Com recull també Coromines, la primera documentació escrita del mot coca apareix el segle XIV en un fragment dels escrits de Francesc Eiximenis: “D’una serventa golosa hoí dir que, mentre cuynava, feya una poca coca de pasta, e, crua, gitava-la en la olla, e aquí la dita coca bevia’s tot lo greix de la carn; e, can era bajana, menjava-la’s corrent”.

D’una serventa golosa hoí dir que, mentre cuynava, feya una poca coca de pasta, e, crua […] ”
Francesc Eiximenis

Frases fetes de llardons, crema i fruita confitada

De frases fetes amb la paraula coca n’hi ha un bon grapat. Totes al·ludeixen d’alguna manera, literal o figurada, a la forma aplanada de la coca.

Algú que està “fet una coca” voldrà dir que està ben aixafat, sense esma o bri de força física; si ens diuen que algú s’ha assegut sobre el nostre barret ens el podrem imaginar “fet una coca”, ben aplanat, fet una truita. “Deixar algú fet una coca” no augura tampoc res de bo, senyal que haurà acabat esclafat, inutilitzat. I no farem gaire bona fila portant els cabells fets una coca, ben esbullats i despentinats. 

És possible que si anem a Mallorca en vaixell i hi arribem “marejats com una coca” i si algú allà ens etziba que ens veu “fets de pasta de coca bamba” —fent referència a una coca de Sant Joan mallorquina— senyal que ens veurà ben desfets, sense energia ni sang a les venes. No serà el millor moment per buscar feina ni “mullar-hi sa coca” enlloc, que a Mallorca vol dir “tenir participació en un negoci o empresa”.

“Qui no té pa menja coca”

Una paraula tan popular com coca no podia quedar al marge de la saviesa popular dels refranys. El Diccionari Alcover-Moll en recull uns quants:

Si has sigut fidel al text fins aquí, probablement et poden interessar altres ‘Mots endiumenjats’ que hem anat treballant. Fins a la propera!