noia portant carreto caixes fruita mercat

Aquest Primer de Maig hem volgut fer “feina”, arremangar-nos i parar atenció a les relacions entre “feina” i “treball”, dos mots dinàmics i inquiets.

Tenim la percepció que a “feina” cada vegada li donem menys lloc. Podríem dir que donem menys feina al mot “feina” i, per contra, detectem que “treball” comença a ocupar tasques de significat que abans no li corresponien.

Origen de “feina” i “treball”, camins i sentit ben diferents

Com en moltes altres coses, l’origen etimològic ens dona la clau per entendre per què percebem les paraules en un sentit o un altre. “Feina”, per exemple, prové del llatí FACIENDA, “coses que s’han de fer”. El significat coincideix amb el del ‘Diccionari català-valencià-balear’ en la seva primera accepció: “Allò que s’ha de fer”. Per contra, “treball” deriva de “treballar”, que prové de la paraula llatina TREPALIARE, que vol dir “turmentar”.

És molt interessant veure que TREPALIARE prové d’una altra paraula llatina ben explícita, TREPALIUM, que, tal com diu el DCVB, era un instrument de tortura. Això explica que les primeres accepcions del mot “treball” en aquest diccionari siguin justament “molestar, donar turment” i també “sofrir, esforçar-se, fatigar-se per obtenir quelcom, procurar amb esforç”, sentit més antic de la paraula “treballar”.

On comença la “feina” i on acaba el “treball”?

Tot i aquest origen dispar, amb el temps “feina” i “treball” han acabat compartint un mateix món de significat. Però malgrat que sovint són intercanviables, això no passa sempre. Així, podem “anar a la feina”, però ens grinyola quan sentim que “podem anar al treball” i hem de maniobrar per dir que, en realitat, “anem a treballar”.

El Termcat va elaborar una entrada durant el confinament que reflexionava sobre el terme teletreball. Explica la percepció més abstracte de “treball” i la més concreta de “feina”: “[…] amb un parentiu semàntic proper, però no sempre intercanviable: anem a treballar i també anem a la feina; es perden llocs de treball o, si ho voleu, llocs de feina; tenim molta o poca feina, però no tenim molt o poc treball; comencem a fer feina, però no comencem a fer treball, sinó, en tot cas, a treballar. Fixem-nos que, en les expressions o termes de sentit més abstracte i general hi trobem el mot treball, mentre que en les més concretes i col·loquials, sovint aplicades a una persona, solem trobar-hi el mot feina.”

[…] tenim molta o poca feina, però no tenim molt o poc treball; comencem a fer feina, però no comencem a fer treball, sinó, en tot cas, a treballar.”

La força del “treball” treu “feina”?

Per què ens fan dubtar alguns casos? Perquè el “trabajo” castellà a vegades és “feina” i d’altres, “treball”. Heus aquí la mare dels ous, doncs. En català central parlem de companys de feina, expliquem que algú s’ha quedat sense feina arran de la pandèmia o reneguem de com van els transports públics de plens per anar a la feina. En canvi, hi ha altres contextos que són menys clars. Per exemple, quan parlem de condicions, llocs o, fins i tot, roba.

Podríem dir que “feina” té més matisos de significat que no pas “treball”. Fa referència a l’ocupació amb què ens guanyem la vida, però va més enllà: també abasta les tasques o diferents activitats que fem i l’esforç o dedicació que suposen. Així, diem que hem tingut molta feina o que aprendre xinès suposa massa feina, però no que hem tingut molt treball o que suposa massa treball. En canvi, reservem el mot “treball” per parlar de l’acció o resultat de fer una cosa amb esforç. I també per parlar de l’activitat des d’un punt de vista econòmic, laboral o administratiu.

Com més abstracte i genèric és el concepte que volem expressar, més la “feina” va cap al “treball”, com diu el Termcat, però el castellà també hi té a veure i, per influència, anem arraconant “feina” de l’àmbit oficial: de les oficines i dels contractes. L’ús de “feina”, sovint, queda reduït al registre col·loquial i pot acabar desapareixent del tot. I una frase com “Tinc tanta feina que no tinc temps de treballar”, ben viva i exemplificadora dels usos que estem dient, potser no s’entendrà aleshores. 

Val a dir, però, que la influència també va en el sentit contrari: del català al castellà. És el cas de “faena”, variant dialectal ben viva en valencià, que prové del català antic i que existeix en castellà, com ens diu el ‘Diccionario de la lengua española’  (https://dle.rae.es/faena?m=form). Significa, entre d’altres, el treball corporal o mental, i ha format el verb derivat “faenar”. Ara bé, “faena” també s’utilitza en tauromàquia i potser s’acostaria més al significat llatí de “treball” que no pas de “feina”.

La saviesa popular, plena de feines i treballs

Com sempre, les frases fetes i refranys ens ajuden sovint a esbrinar quin mot emprar en alguns casos i també reflecteixen uns significats que potser avui dia no es conserven, però que ens lliguen amb l’origen i vivència dels mots. 

Així tenim expressions com “amb penes i treballs”, que relacionem amb aquesta vessant més turmentosa de la paraula que ja veiem en l’origen llatí. En canvi, d’altres com “qui no té feina, el gat pentina” o “qui parla molt treballant, poca feina va endavant” ens exemplifiquen precisament que el mot “feina” va més enllà del significat de “treball”.