T’has fixat mai com escrius la lletra ç o ce trencada? Hi ha una manera catalana d’escriure-la, diferent de la d’altres indrets?
Què és la ce trencada?
La nostra Ortografia catalana ens diu que és una grafia modificada de la ce amb un diacrític, el trenc. Això és el que explica que s’anomeni ce trencada. En català, s’escriu per raons etimològiques per representar el so [s] davant a, o o u i a final de mot, i sovint apareix en paraules en què alterna amb c davant e o i en altres formes flexives o altres mots de la mateixa família.
D’on ve la ce trencada?
Segons Mila Segarra, filòloga experta en lingüística històrica, estandardització i codificació de la llengua, la ce trencada és una evolució d’una mena de zeta usada en manuscrits hispànics al s. XI. A poc a poc, es va estendre per la resta de la península i ja apareix en textos en català de finals del s. XII o principis del s. XIII, com les Homilies d’Organyà.
Al començament, s’escrivia com una zeta amb una mena de ce al damunt. Alguns experts apunten que aquesta ce es va anar fent més grossa i la zeta, més petita. D’altres, en canvi, diuen que simplement es va invertir la posició i la zeta va passa a estar sota de la ce. En tot cas, aquest gir gràfic pot explicar que, en castellà, aquest diacrític s’anomeni cedilla (“zeta petita”).
Per què va sorgir la ç en la llengua catalana?
La ce trencada va néixer per poder representar en castellà el so romànic [ts], que no existia en llatí. Després, es va estendre a altres llengües de la península i, posteriorment, a l’occità i el francès. El castellà la va eliminar de l’ortografia al s. XVIII, però el català, el portuguès, el francès, l’occità i el turc (amb un altre valor fonètic, però) l’han mantinguda.
Tot i això, al llarg dels segles hi ha hagut alguns moments en què s’ha pensat a suprimir-la. Al s. XVIII va desaparèixer de molts textos de l’època, però a finals del s. XIX va reeixir, gràcies a alguns escriptors com Verdaguer. I a principis del s. XX Pompeu Fabra va dubtar d’incloure-la a les Normes ortogràfiques, tot i que, finalment, la va mantenir, perquè no va trobar cap alternativa millor. Això sí, va mantenir la s o ss en els mots d’origen àrab com sucre, safrà, Saragossa, sabata, assotar, etc., perquè “ja d’antic es noten vacil·lacions entre ç i s”.
