La dolçor del seu to de conversa podria semblar contradictòria amb la fermesa, solidesa i profunditat dels seus arguments, però és justament la claredat de pensament i la convicció d’ànima el que li proporciona aquesta tranquil·litat expositiva. Daniel Gasol no s’esforça en convèncer ni en provocar. No li cal. Ja de ben petit es va adonar que la mirada social predominant no tractava tothom igual i va experimentar com, a ell, el col·locava sense demanar-li permís en una posició poc avantatjada.

Davant la perversitat d’un sistema hipòcrita, que es presenta com a just i actua des de la discriminació constant, Gasol va adoptar una actitud rebel i desobedient que ha marcat la seva trajectòria personal i artística. Des de la dissidència ha trobat escletxes per sobreviure en un entorn hostil sense renunciar a ser qui és ni deixar d’assenyalar les vergonyes de les estructures de poder.


Tinc pocs valors però molt clars i que intento practicar. Un és que ningú m’ha de dir si una cosa està bé o malament”

Doctor en produccions artístiques i investigació per la Universitat de Barcelona, Daniel Gasol fuig de la qualificació de creador multidisciplinari amb què molts insisteixen a definir-lo per reivindicar la condició de treballador assalariat en aquest àmbit i a la seva carta de presentació també hi diu “maricó, fill del proletariat“.

La pràctica queer i la consciència de classe travessen tots els seus projectes. Entre els més recents, la publicació de l’assaig ‘Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura’ i ‘Orden público: vagos, maleantes y peligrosidad social’. D’aquests, i de moltes altres qüestions, en parlem en aquest ‘Retrats‘.

Cultura segrestada

Qui i com es decideix què és mereixedor de ser considerat art i què no? Daniel Gasol explica com el pensament contemporani ha organitzat “tota la cultura en forma d’institucions”, els anomenats per Brian O’Doherty cubs blancs. Segons Gasol, l’Estat ha justificat aquest rol per la seva voluntat de protegir la cultura i garantir-ne l’accés a la ciutadania però, en aquest paper, “decorat” de bones intencions, el que ha acabat fent és determinar i limitar què és susceptible d’acollir el paraigua d’aquest concepte.

Aquest fenomen va íntimament lligat, exposa Gasol, a un sistema capitalista capaç d’imposar a la cultura la necessitat de “generar plusvàlua econòmica sí o sí” com a requisit per ser considerada útil: “A totes les persones que ens dediquem a la cultura ens han preguntat per a què serveix això” i es queixa que darrere aquesta interrogació no es prevegi la possibilitat que es tracti d’una “utilitat només personal”.

És, precisament, entorn d’aquesta idea que Daniel Gasol desplega ‘Art (in)útil. Com el capitalisme desactiva la cultura’ (Raig Verd, 2021), un assaig en què desgrana les directrius més o menys explícites que acaben influint en la perspectiva i formes de treball dels creadors, empenyent-los a sotmetre’s a mecanismes, com les convocatòries i subvencions públiques, perquè esdevenen gairebé els únics canals per accedir als espais legítims d’exposició de l’obra artística.


Hi ha moltes pràctiques que no són considerades pràctiques culturals que jo les veig les majors obres d’art que poden existir”

Enfront d’aquesta dinàmica paternalista, Daniel Gasol reivindica la necessitat “d’espais de suport i, sobretot, una molt bona base educativa”. I és que, al capdavall, “del que estem parlant és de llibertat creativa i de llibertat de pensament”. De fet, segons el seu punt de vista, “art és tot allò que és capaç de transformar l’estructura rígida de pensament de les persones” i això afecta tant a emissors com a receptors.

En aquest sentit, assenyala com sovint el públic també es veu arrossegat a validar el discurs oficial en lloc de qüestionar-lo. Una llàstima, perquè “en el propi debat de què és cultura i què no és cultura, està el fet interessant, en la dialèctica, en intercanviar els pensaments”. Si aquest diàleg inclusiu i col·lectiu es produís, apunta, potser s’arribaria a la conclusió que “no hem de determinar o posar etiquetes”.

‘Orden público’

El 1933, el govern de la Segona República va aprovar la llei de “vagos y maleantes”, un text que perseguia “rehabilitar i incorporar a la força laboral persones que no generaven cap rèdit econòmic a l’estat.” Així resumeix Daniel Gasol l’esperit d’aquesta legislació, l’única que el franquisme va conservar del règim anterior, només modificant-la l’any 1954 per incloure-hi les persones homosexuals.

La pressió d’Europa empeny Espanya a derogar la llei de “vagos y maleantes” el 1970 però, en realitat, s’acaba substituint per una altra de molt similar, la llei de perillositat social que va estar en vigor fins al 1995. Sí, el 1995. “Jo no he estat mai dins de l’armari i vaig pensar, ostres, jo ja era un ‘vago’, un perillós social, des d’una perspectiva legislativa”, reflexiona Daniel Gasol, nascut el 1983. També el seu pare, anys abans, havia estat víctima d’aquesta legislació.

D’aquesta connexió neix “Orden público: vagos, maleantes y peligrosidad social”, un projecte en què Gasol s’ha endinsat durant gairebé dos anys en les piles d’expedients que es custodien als arxius de la Ciutat de la Justícia i que es van obrir als investigadors fa poc temps. “A casa sempre havia ressonat aquesta llei i tenia ganes de saber quin era el seu rerefons”, explica.


Si eres detingut com a ‘vago, malente’ o perillós social i pagaves una multa molt elevada, el teu expedient quedava congelat. Per tant, era una qüestió de classes”

Després d’una llarga i sistemàtica recerca, Daniel Gasol va seleccionar prop d’una vintena de casos que ha exposat a la galeria Chiquita Room a partir de recreacions exactes dels diferents documents que conformaven els expedients: des de l’acusació per delictes com “vago habitual”, “juegos prohibidos”, “homosexual”, “ocultación de nombre”, proxeneta o “rufián” fins a les revisions mèdiques a les que eren sotmesos els detinguts o les penes que finalment se’ls imposaven, entre les quals abundaven l’internament a presó de dos a tres anys o el desterrament a més de 100 km de la residència habitual.

Com denuncia Gasol, més enllà de perseguir conductes que no haurien d’haver estat considerades punibles i tenir un fort caràcter moralista per promoure “una organització social entorn a qui era un bon ciutadà i qui no”, aquestes lleis també tenien un fort component classista perquè els acusats podien “redimir la seva pena a partir del treball a l’estat” o bé pagar una sanció que no estava a l’abast de tothom.

El projecte també inclou una peça, ‘No se os puede dejar solos’, que demostra com “les coses no han canviat tant perquè tot ho estructura la classe social”, diu Gasol. Es tracta d’un audiovisual amb entrevistes actuals a set persones que compleixen amb el perfil de “vago” i “maleante”. I és que, com fa veure Gasol, “que hi hagi persones que es veuen abocades a cometre suposats delictes per sobreviure no sé si els converteix en criminals”.

Retrats Daniel Gasol 2022

Dissidència

La consciència, en general, i especialment la proletària és el primer pas per qüestionar i combatre el sistema dominant. A través de l’economia, insisteix Gasol, “el capitalisme condiciona totes les nostres formes d’existir, de ser i de veure” el món posant al centre una manera subjugadora d’entendre el treball. I això amb l’afegit sorneguer de missatges entorn a l’esforç com a eina de progrés i èxit personal, “fent-nos responsables” de la nostra situació.

Gasol posa el focus en la desigualtat d’oportunitats que determina el camí de vida de les persones en la nostra societat. Mantres com ”Treballa dur i arribaràs molt lluny”. Això no és veritat, me’n vaig adonar fa molts anys veient que els meus pares treballaven moltes hores i no arribaven mai enlloc, sempre estàvem al mateix punt”, recorda Gasol. 


Per què no abolim el treball com a estructura dominadora que ens condiciona la nostra pròpia existència de vida?”

Alguns treballs de Daniel Gasol exploren vies de resposta al determinisme sistèmic a través del hacking quotidià de les seves dinàmiques. Un exemple és el projecte ‘Trabajos forzosos‘, en què distorsionava entorns laborals als quals es veia abocat per subsistir introduint petites pràctiques artístiques amb vocació sabotejadora: “Canviar coses de lloc o posar missatges a tovallons per veure què passava, propiciar situacions”, explica mig rient.

Convençut, però, de la impossibilitat d’ajustar el capitalisme en un sistema alineat amb la justícia social, Gasol es decanta per l’anarquisme radical, que no es queda en les petites accions sinó que promulga un canvi de paradigma molt més profund: “Cal anar pensant i moure el centre de l’estructura, no quedar-se en els marges”. I fa la pregunta: “Volem millors condicions laborals o volem no treballar?”. Els presents ens quedem en silenci, però tots sabem que estem rumiant quan i per on comencem.