Amalia Domingo (1835–1909) va ser la veu principal de l’espiritisme de finals del segle XIX. En aquell moment, aquest corrent estava en voga a Europa i estava molt connectat amb l’anarquisme. Segons l’autora, Patrícia Gabancho, era una mena de religió laica alternativa. Domingo, que era de Sevilla, va arribar a Gràcia, al carrer del Canó, i va compaginar aquesta activitat amb escriure llibres, articles, contes i unes memòries. Durant 20 anys va dirigir també el setmanari ‘La luz del porvenir’ que tenia seu a la plaça del Sol . La revista estava escrita per dones i es dirigia, principalment, a dones. El feminisme també juga un paper important en aquest corrent transgressor i dissident.
Tot i que la vida de la mèdium és el fil conductor del llibre ‘Amalia i els esperits’, l’autora va més enllà de la biografia. El llibre plasma el context en què viu Domingo. És la Barcelona modernista, l’època del primer catalanisme, la Revolució Industrial i de l’Exposició Universal del 1888. Gabancho explica que és un món que s’està construint, és la societat del segle XX, la societat moderna.
El llibre també reflexiona sobre el debat entre ciència i religió. D’una banda, hi ha l’experiència d’Amalia Domingo, però, de l’altra, Gabancho interpel·la directament al lector. El relat, a més, explica les diferents passes que va seguir l’escriptora per aconseguir les dades, les informacions o els documents i, també, aquelles que no ha trobat. És una manera d’explicar com funcionen els arxius o biblioteques i de fer una trama més detectivesca.
