Sortir de l’armari i gaudir de la sexualitat amb llibertat encara no es viu de la mateixa manera en un poble petit que en una ciutat. En són exemple Jordi Amatell i Dídac Cerezo. Els dos van créixer en una població petita, l’un a Olot i l’altre als Pallaresos, al Tarragonès. Els dos són gais i no els va ser fàcil expressar-ho amb total llibertat durant l’adolescència. Tots dos van marxar a Barcelona a estudiar, on s’han sentit més lliures i han trobat referents en la comunitat LGTBI, que en els seus pobles d’origen era inexistent.
“Vaig sortir de l’armari a 2n d’ESO i vaig ser com un bolet: no hi havia referents, jo era el diferent. I va començar el bullici“, explica en Jordi. “Ja era el diferent i ja tenia nom: el marica. Vaig patir ‘bullying’ i tenia la sensació que a Olot n’hi havia que ja no volien que els veiessin amb mi per no perdre l’estatus”. El cas d’en Dídac és similar: “Vaig patir assenyalament, burles i rumors i en anar-ho a dir al cap d’estudis de l’institut em vaig trobar que no hi havia protocols i no van activar cap recurs”.
“He començat a viure l’adolescència als 18 anys”
La sortida a aquest ambient d’opressió va ser marxar a Barcelona: “He sigut conscient ‘a posteriori’ que anar a estudiar dret va ser, també, una escapatòria. Vaig ser conscient que podia viure més tranquil·lament i que podia conèixer gent més enllà dels tres o quatre d’Olot del col·lectiu LGTBI amb qui m’ajuntava”, diu en Jordi. Per al Dídac, la sensació és que moltes persones LGTBI que han crescut en un poble petit han hagut de retardar l’adolescència: “Jo l’he començat a viure a partir dels 18 anys, un cop a Barcelona per estudiar geografia”.
Una decisió que es fa evident no en marxar, sinó en no voler tornar
Marxar d’un poble petit d’àmbit rural a una ciutat per haver patit rebuig, discriminació o violència per la condició sexual o orientació de gènere té un nom: sexili. Aquest fenomen de migració està poc estudiat i, de moment, no hi ha manera de quantificar-lo, però això no vol dir que no existeixi. Bernat Aragó és investigador i activista LGTBI i ha estudiat el fenomen: “Les migracions són multifactorials i el sexili és una perspectiva més de l’èxode rural. Moltes de les persones que en pateixen no en són conscients i, fins i tot, el sexili no es fa evident en el moment de marxar del poble, sinó en la decisió de no voler-hi tornar“.
“La ciutat absorbeix la comunitat LGTBI que surt centrifugada dels pobles. I la causa que això passi és que hi ha una manca absoluta de referents”, diu en Dídac, qui explica que a la seva primera parella la va trobar a Barcelona. “Als Pallaresos, com he de trobar un altre noi de la meva edat per tenir una relació sexoafectiva? No surten els números”. Alhora, també apunta que els joves LGTBI que no tenen espais de socialització són víctimes perfectes per a l’abús: “És una experiència prou comuna entre persones que viuen en entorns rurals que la primera experiència sexual sigui una persona més gran, coneguda per internet, que pot donar marge a una relació amb abusos“.
Les coses estan canviant?
Bernat Aragó considera que en els darrers anys hi ha hagut millores i cita multitud de col·lectius LGTBI que, més enllà de Barcelona, ajuden a obrir camí a la comunitat: “La Cugula al Solsonès, Colors de Ponent a Lleida, Alliberem-nos a la Garrotxa, LGTebre i moltes altres”. Per a en Dídac, la manca de referents va ser clau per decidir no tornar als Pallaresos: “L’únic contacte que hi tinc és a través de la gent que veig a les xarxes socials i sí que ara veig que n’hi ha que han sortit de l’armari. Ara ens adonem que no hem estat persones tan estranyes“.
