Per primera vegada algunes de les dones víctimes de tortures a la comissaria de policia de via Laietana han decidit parlar del que van viure. Ho han fet al llibre Torturades, de la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, que recull el testimoni de dones que han patit la repressió de la policia franquista i de la posterior. L’autora ha fet una investigació de dos anys amb moltes entrevistes que treuen a la llum els replecs més foscos d’aquesta comissaria.
En una entrevista al ‘bàsics’, Pasqual ha explicat que el llibre parla de passat, però també del present perquè les tortures “no s’han aturat” avui dia. “Quan diuen que no cal patir per via Laietana… s’ha de tancar ja, se n’ha de suspendre l’activitat”, ha demanat. Aquest tancament representaria que “no queda impune tot el que els van fer a les dones torturades”. Segons ha anat sabent durant la seva investigació i arran del cas de la detenció de la Xènia durant les protestes i manifestacions pel procés el 18 d’octubre del 2019, “les parets de la comissaria estan tacades de sang encara ara”.
Pasqual ha apuntat que “la tortura té biaix de gènere”. A mesura que ha anat investigant i entrevistant testimonis s’ha adonat, explica, que les dones pateixen la pròpia tortura i totes les seqüeles d’aquests abusos. “La dona que entra amb la regla se li en va. I la que no la té, li ve. A l’hora d’anar al bany els deixen la porta oberta, o els toquen els pits, coses que no fan amb els homes”, ha posat d’exemple.
“No entenc perquè la policia no vol marxar de via Laietana”
Maribel Ferrándiz, testimoni torturada que apareix al llibre, ha explicat també al ‘bàsics’ la seva experiència. Tenia 17 anys quan la policia la va detenir. “Érem militants del PCE, estàvem a les joventuts, a la Jove Guàrdia Roja i vam tenir la mala sort que un infiltrat va delatar 22 persones”, ha explicat. Directament van estar 32 dies en estat d’excepció a la via Laietana, i després els van redirigir a les presons corresponents. “Ens apallissaven, ens aplicaven tortures i volien que delatéssim altres companys. No ho vam fer, vam aguantar perquè sabíem el que els esperaria havent vist el que havíem patit nosaltres”.
Ferrándiz coincideix amb l’autora sobre la clausura de la comissaria de la via Laietana. “Volem que sigui un edifici memorialista, com és a tot arreu del món en els llocs on hi ha hagut dictadura i tortures”. Per aquest passat, no pot entendre “per què la policia no vulgui marxar-ne”. Li consta que, des que ella hi va ser, l’espai no s’ha reformat, “no té aparcament, ni bons vestuaris, i no hi ha càmeres ni servei de neteja”.
Després de compartir el seu testimoni, Ferrándiz ha volgut deixar clar que “les seqüeles són per sempre” i que “cal fer alguna cosa per les joves que també han compartit el seu cas”, cosa que passa, essencialment, per tenir una “comissaria nova i democràtica”.
