15 anys patint ansietat sense dir-ho a ningú i sense rebre cap mena de tractament mèdic. Marc Darriba és un dels activistes que col·laboren amb l’associació Obertament per combatre l’estigma sobre la salut mental. El seu cas no és aïllat. El cap del Servei de Psicologia i Psiquiatria de l’Hospital Clínic, Eduard Vieta, explica que l’estigma és “una de les principals raons per les quals la gent arriba tard a la consulta”. Però no és l’única: “Les llegendes urbanes que diuen que els tractaments de les malalties mentals atoneixen o ens deixen adormits també fan que es tingui por a anar al metge”.
El temor a l’estigma també va frenar Laia Moles a compartir que tenia un problema de salut mental. Ara és activista d’Obertament i reclama que els joves puguin parlar del que els passa “sense sentir que és culpa seva”. Moles demana que no es banalitzin els problemes de salut mental: “Et diuen: ‘Jo també tinc ansietat, jo també estic trist’, però no és el mateix. També et diuen que ja et passarà, que te’n sortiràs, i en canvi no et pregunten si necessites alguna cosa, com sí que ho farien si et trenques una cama”.
No esperar per demanar ajuda
El Marc creu que no demanar ajuda abans “m’ha fet arribar a situacions extremes. Probablement si hagués estat capaç de parlar de la meva situació no hauria necessitat molts dels recursos que he hagut de fer servir”. El doctor Vieta recomana no esperar i al mínim senyal, “si deixo de menjar, estic accelerat o trist, tinc alguna mania, no dormo bé”, anar al metge. “Si podem fer prevenció activa i als primers símptomes accedir a l’ajuda mèdica, molt millor. És més fàcil tractar un problema psiquiàtric aviat que tard”.
La majoria de les malalties de salut mental, segons Vieta, comencen en l’adolescència, “una edat en què les persones tenim com a referència els amics, i tots sabem que els nens i adolescents poden ser cruels amb els que són diferents”. En l’entorn familiar de vegades es confonen els canvis propis de l’adolescència amb els senyals que dona un trastorn de la salut mental: “És difícil diferenciar, és una línia difusa i per això és important parlar-ne per corroborar si el que et passa necessita atenció mèdica o no”, diu la Laia. “Els metges sabem el que fem. Si veiem que no és greu t’enviarem cap a casa però si detectem que hi ha alguna cosa més important ho haurem agafat a temps”, conclou Vieta.
