L’escriptor Alejandro Palomas passa pel ‘Mirador Barcelona’, del “bàsics”, una atalaia des d’on mirar amb perspectiva la ciutat. Unes ciutat que no li agraden per viure. De fet, assegura: “No m’agraden les ciutats, però Barcelona és la meva ciutat”. La ciutat és protagonista d’alguns dels seus llibres i reconeix que, “en la meva imaginació, Barcelona és el paradís”, però en la realitat no considera que sigui per viure-hi, ja que creu que un problema de les ciutats “és que qualsevol espai públic s’entén com a espai on cadascú fa el que li dona la gana. Era complicat viure a Ciutat Vella”.
L’autor, traductor i filòleg ha viscut als Estats Units, Xile o Madrid, però sempre ha acabat tornat a Barcelona. Ara, però, viu al bosc: Palomas s’ha perdut al Bages. Diu que no entén viure al mateix lloc, amb les mateixes vistes que no es mouen, que són estàtiques. A més, creu que a la ciutat la tranquil·litat ve determinada per qui visqui al costat o a dalt. Explica que a l’últim lloc on va viure de Barcelona “pràcticament podia agafar les calces de la veïna” i no hi tocava el sol.
“Pels jocs olímpics érem el centre del món”
Mira enrere i recorda que va néixer al carrer de Copèrnic, la seva mare tenia una floristeria i defineix aquella època com “érem un barri”. De fet, explica que aquesta és l’única part de la seva infància que recorda feliç, “en aquella Barcelona”.
Després de ser als Estats Units va tornar a la ciutat pels Jocs Olímpics del 92 i assegura que el va impressionar: “Érem com el centre del món. L’esperit aquell no s’ha repetit mai”.
“La gent va a triomfar encara a Madrid”
Pel que fa a la inevitable comparació de Barcelona amb Madrid, ciutat on també ha viscut, creu que a la capital espanyola “hi va gent de moltes províncies a buscar-se la vida. I a Barcelona, no; és de pobles més propers. La gent va a triomfar encara a Madrid, perquè pensen que és com Nova York”. En general, però, és manté ferm en la idea que no li agraden les ciutat i que “divideixen vides amb murs“.
Reedició d”El tiempo que nos une’
Ara, acaba de reeditar la seva novel·la ‘El tiempo que nos une’, una història que recorre quatre generacions de dones que, per sobre de tot, es necessiten. Aquesta narració coral passa en bona part a escenaris de la ciutat com el carrer d’Enric Granados, la plaça de Sant Felip Neri i el traginar de taxis que van d’aquesta icònica plaça de la ciutat a l’Hospital Vall d’Hebron passant pels Jardinets de Gràcia. Palomas explica que ha estat l’obra de la seva vida, ja que han estat prop de 15 anys escrivint i reescrivint-la, una història que va néixer des de la plaça de Sant Pere de les Puel·les, a Ciutat Vella, on vivia. Ara que mira la ciutat en la distància, diu que si ha d’escollir un espai barceloní tria la plaça de Sant Felip Neri i el Parc de Monterols.
‘Això no es diu‘, una novel·la en què explica les violacions que va patir als vuit anys
Alejandro Palomas té una trajectòria de 20 anys amb novel·les aplaudides com ‘Una mare’ (2014), ‘Un gos’ (2016) o ‘Un amor’ (2018), amb la qual va guanyar el Premi Nadal. Se’l considera un dels autors actuals que millor descriu l’univers de les emocions. El 2021 va publicar ‘Un país con tu nombre’, un llibre sobre l’amor, la llibertat i la importància de perseguir els somnis. I l’any 2022 va arribar el llibre més colpidor, ‘Això no es diu‘, una novel·la en què explica les violacions que va patir per part d’un professor religiós de La Salle de Premià quan tenia vuit anys. Palomas, després de fer públic aquest episodi, va forçar que es creés una comissió d’investigació al Congrés sobre els abusos de l’Església catòlica.
