Àngel Casas ja feia de periodista quan el món era en blanc i negre. De fet li posava color amb la crítica musical al setmanari ‘Vibraciones’ i programes televisius innovadors com Musical Express. Tot plegat, abans de fer de l’entrevista, tot un art en espais com ‘Àngel Casas Show’, ‘Un día es un día’, ‘Tal cual ‘, ‘Los unos y los otros’, ‘Esto es lo que hay ‘ i ‘Senyores i senyors’.
És una doble feina, la feina periodística de buscar la pregunta interessant i la feina diplomàtica d’endolcir-la i buscar el moment per fer-la…això és ofici
Cinèfil pecador
Reconeix que no recorda una infantessa molt feliç i l’associa als nadals grisos, al fred i la música de Machín que actuava al Bahia, un local del costat de casa seva a la plaça Bonet i Muixí. Gran admirador de Brigitte Bardot i la iconografia que en despren, Àngel Casas es confessa un cinèfil pecador.
La repressió ens venia per les sotanes, ens marcaven la vida i les pautes…eren els representants del poder que teníem més a prop
Recorda que el primer disc que es va comprar va ser Hound Dog, d’Elvis Presley i des de llavors el blues l’ha acompanyat tota la vida. Assegura que la música era l’art que més l’interessava perquè era la més innovadora i potser per això es va dedicar al periodisme musical durant 15 anys. Una etapa que va compartir experiències com les Josep Maria Pallardó, Constantino Romero, i Mercedes Encibia al festival de Wight al 1970.
El ‘Limón, Limonero’ l’associa a la seva etapa de mili a la caixa de reclutes, mentre seguia treballant fent entrevistes des del telèfon del coronel per al ‘Teleexprés’ i el ‘Fotogramas’.
Un cop li vaig fer una entrevista al Nino Bravo al bar del costat de la mili, i jo vestit de militar
Explica com durant el franquisme, el Ministerio de Información y Turismo feia cada mes una la llista de les cançons que es podien emetre per la ràdio, les ‘no radiables’ en deien. I quan en Franco estava morint van treure una llista especial de cançons prohibides com ‘Se va el caimán’ o ‘Adiós mariquita linda’. Assegura que si tornés a néixer canviaria moltes coses de les que ha fet, però reconeix que ha estat un gran afortunat en l’àmbit laboral perquè ha pogut escollir.
M’he equivocat moltes vegades quan he dit sí, però quan he dit no, no m’he equivocat
Al setembre de 2008 , Àngel Casas va ser escollit per concurs públic, director de betevé, càrrec que va ocupar fins la seva jubilació l’any 2014
La Banda sonora d’Àngel Casas
- ‘Madrecita’, Antonio Machín
- ‘Sidonie’, Brigitte Bardot
- ‘Elvis Presley’, Hound Dog
- ‘Limón, Limonero’, Henry Stephen
- ‘Never Been to Spain’, Three Dog Night
- ‘The Dark Side of the Moon’, Pink Floyd
