Pseudònims, “beefs”, contradiccions, polèmica. El trap és la música de la generació de la immediatesa i, com a tal, ja està passant de moda. S’ha convertit en una etiqueta que tothom fa servir, malgrat que les fronteres del gènere són difuses. El trap va néixer com una música que parlava de les drogues i del carrer. Però el gènere ha evolucionat o ja ni tan sols és trap. Hi ha qui parla de posttrap i, d’altres, de música urbana, malgrat que aquest concepte engloba massa estils. Potser, en el fons, el trap és el nou pop.

5. DAMED SQUAD

Presumeixen de no haver tingut encara cap “beef” (és com una batalla de galls, però mil·lennial, és a dir, humiliar l’altre amb cançons o missatges a les xarxes socials). El secret? Bàsicament que Damed Squad acaben d’arribar. I que no són gangstas. Són la marca blanca del trap. La revolució dels somriures.

4. DELLAFUENTE

‘Quejíos & Autotune’. No cal dir res més. Un disc i una filosofia. Les penes de l’amor o de la classe treballadora a ritme de trap però també de rumba, bachata, reggaeton o flamenc. Dellafuente reconeix que no sap cantar i que portar una banda en directe és molt car. L’AutoTune era el seu únic camí.

3. PIMP FLACO X KINDER MALO

El trap viu dels “beefs”, però també dels “featuring”, dels & i dels X. És a dir, de les col·laboracions. I una de les més pintoresques és la de Pimp Flaco i Kinder Malo, que agrupen el que fan junts sota la marca Dora Black. Samarretes hipsters incloses. Ells són l’òpera bufa del trap, la rima irònica. I potser, també, l’autoparòdia.

2.  C. TANGANA

El noi dolent del trap. Bàsicament perquè no és dolent i perquè, tècnicament, no és trap, per molt que que la seva promotora i la seva discogràfica multinacional el venguin com a tal. El que està clar és que ja no fa el mateix que en els seus inicis amb Agorazein. Allò era RAP, en majúscules. Pura Crema, sí. Però no el va fer famós. El seu so actual, sí. És el gran fenomen “mainstream”. I no és casualitat. És… evolució? Involució? Revolució?

1. YUNG BEEF

a banda Pxxr Gvng només va durar tres anys. Els mateixos que Sex Pistols. Temps suficient per considerar-los pioners d’un gènere. I per odiar-los. L’ex-Pxxr Gvng Yung Beef genera controvèrsia. Les seves lletres parlen explícitament de delinqüència, cocaïna i sexe. Ha passat de camell del gueto a model, tant de conducta com de passarel·la. Yung Beef és el trap en el seu sentit més purista. “The real DEAL”.