La lactància materna, al cinema
En general, als mitjans de comunicació i a la cultura i l’art contemporani hi ha una invisibilització de la lactància materna. És un tema silenciat i, quan hi apareix, o té connotacions eròtiques o bé se li dona un to humorístic. Això passa perquè, sovint, s’acostuma a transmetre la visió masculina sobre el fet de donar el pit i, per contra, s’obvia què significa per a la mare i per a l’infant.
A la pel·lícula ‘La teta i la lluna’, de Bigas Luna, per exemple, el pit i la lactància materna hi tenen un paper central, però, com acostuma a passar en els films en què apareix la lactància materna, aquesta té sempre una sèrie de connotacions eròtiques.
Aproximacions realistes a donar el pit
Quan les mares parlen en primera persona a través de l’art, la literatura o la música trobem aproximacions més realistes al fet de donar el pit. Un cas és el de la mítica dibuixant de còmics Maitena, que un cop va ser mare va reflectir algunes de les seves experiències en tires còmiques (entre les quals en trobem diverses dedicades a la lactància materna). Es tracta d’il·lustracions que expliquen les dificultats que tenen les dones per donar el pit, com el fet que no naixem ensenyades o com els nadons no només mamen per alimentar-se, sinó també perquè és una manera de sentir-se tranquils.
També hi ha artistes que reivindiquen visibilitzar la lactància materna, com és el cas de l’Ana Álvarez-Errecalde. Nascuda a l’Argentina i ubicada a Barcelona, ha dedicat part de la seva obra fotogràfica a desafiar el model de part, maternitats i criança hegemònic. El projecte Mama – Mother’s milk és una de les seves últimes obres en què posa l’èmfasi en visibilitzar i normalitzar la lactància materna. Una mirada de la maternitat, com ella diu, allunyada del productivisme i de l’adultocentrisme.
La societat actual: a favor o en contra de la teta?
La gran paradoxa és que hi ha un discurs medicoinstitucional molt favorable a la lactància materna, però els recursos destinats a promocionar-la són molt limitats. De tal manera, que moltes mares quan arriben a casa després de parir i es troben amb dificultats quan els puja la llet, als inicis de la lactància, no saben què fer ni on anar. La baixa per maternitat de quatre mesos tampoc no hi ajuda: quan arriba l’hora d’incorporar-te de nou a la feina, què fas amb la lactància? No oblidem que l’OMS recomana lactància materna exclusiva -donar només la teta- fins als sis mesos, però quan toca tornar a treballar moltes dones es passen al biberó, perquè és molt difícil conciliar lactància materna i treball fora de casa. També cal parlar dels prejudicis socials, els problemes amb què es troben moltes dones per donar la teta en un lloc públic, des de la incomoditat davant mirades de desaprovació o obscenes a dones a les quals insten a tapar-se perquè donen de mamar.
També és interessant observar, quan mirem informes i estadístiques, que hi ha una qüestió de classe social associada a la lactància materna. En les famílies de més ingressos s’acostuma a destetar més tard que a les famílies més pobres que ho fan abans. I als Estats Units, per exemple, seguint aquest mateix esquema, les dones racialitzades, d’origen llatí o afrodescendents donen menys el pit. D’aquí que algunes s’han autoorganitzat per promoure la lactància materna des d’un punt de vista comunitari, utilitzant les xarxes socials. Per exemple, tenim el cas de The Alpha Parent, amb el tema ‘Teach Me How To Breast Feed‘, de l’any 2013.
