Un dels mitjans en què més s’ha tractat l’apoderament femení és el televisiu. Per un costat, perquè és on més han emergit talents femenins, però també perquè les històries reflecteixen el debat sobre el paper de la dona a la societat i la necessitat de superar determinades convencions. El Pep Prieto fa una tria de les sèries contemporànies que més contribueixen a reivindicar el protagonisme de les dones.
‘The good fight’
Michelle King, Robert King i Allan Arkush. CBS, 2017
Va començar essent reconeguda com una gran sèrie derivada de ‘The good wife’, però la veritat és que ja fa temps que ha superat la seva germana gran i s’ha erigit en una magnífica sèrie amb identitat pròpia i els millors guions de la televisió actual. ‘The good fight’ adopta un punt de vista cent per cent femení per analitzar el paper de la dona a les esferes de poder, però també per tractar molt de cara les seves problemàtiques més íntimes, des dels eterns prejudicis masculins fins a la necessitat que puguin exercir d’elles mateixes sense haver de justificar-se. I també brilla pels seus dards a Donald Trump, que gairebé s’ha convertit en un personatge més de la història.
‘The handmaid’s tale’
Bruce Miller, Reed Morano i Mike Barker. Hulu, 2017
L’espera de la tercera temporada es farà llarga. Arriba al juny, i la veritat és que aquesta sèrie basada en la novel·la de Margaret Atwood, més enllà de la seva evident qualitat, el que aconsegueix és situar els atacs sistemàtics de la dona al centre del debat, i imagina un futur on no tenen drets que, en el fons, reflecteix molt el nostre present. El millor de ‘The handmaid’s tale’ és com va enumerant situacions i conceptes que priven la dona d’una llibertat real, i és única a l’hora d’emmirallar l’espectador masculí a les seves pròpies actituds. No és fàcil convertir-se en un símbol i aquesta sèrie ho ha aconseguit: per sempre més identificarem el seu vestuari i els seus colors a les lluites que reivindica.
‘Better things’
Pamela Adlon, Louis C. K i Nisha Ganatra. FX Productions, 2016
Aquesta sèrie és un veritable catàleg de bona part dels problemes domèstics i socials que ha d’afrontar la dona en el seu dia a dia, i per damunt de tot és una mirada molt àcida al menyspreu amb què la indústria audiovisual tracta les actrius quan arriben a una determinada edat. ‘Better things’ arriba a la tercera temporada en una bona forma envejable, i els seus nombrosos mèrits els hem d’atribuir a la seva creadora i protagonista, Pamela Adlon. Aconsegueix, a cada episodi, un prodigiós equilibri entre humor i denúncia.
‘Veep’
Armando Iannucci, Becky Martin i Chris Addison. HBO, 2012
Una sèrie que acaba aquest 2019 després d’una trajectòria plena de reconeixements. Ha estat la sèrie que millor ha abordat la difícil ascensió de la dona a la política. I, a més, amb un personatge que dista molt de buscar l’empatia i la complicitat, sinó que vindria a encarnar tot allò que genera incomoditat d’una persona. Selina Meyer, interpretada per la gran Julia-Louis Dreyfus, és la vicepresidenta dels Estats Units més llenguda, mimada i políticament incorrecta de la història de la televisió, i la veritat és que acaba essent el perfecte pretext per retratar com d’absurda és la fauna masculina que l’envolta. A més, la visió que dona dels polítics conservadors té una mala bava extraordinària.
‘Dirty John’
Jeffrey Reiner. Bravo TV, 2018
La típica sèrie d’una dona que descobreix que la seva parella no és qui aparenta ser. És l’argument de ben bé la meitat de thrillers amb psicòpates que s’han estrenat tant en cinema com en televisió des dels anys 90. Ara bé, fins i tot en una sèrie tan de manual com aquesta s’hi perceben alguns canvis substancials. A ‘Dirty John’ el plantejament narratiu és el de sempre, però almenys la seva protagonista acaba agafant les regnes de la situació i hi ha un cert discurs sobre la seva presa de consciència dels enganys a la qual la sotmeten. És a dir, que hem superat una mica els temps que es limitava a ser la víctima de la narració. ‘Dirty John’ no aporta gran cosa, però no deixa de ser un símptoma que les coses canvien per a bé.
‘I am the night’
Patty Jenkins, Carl Franklin i Victoria Mahoney. TNT, 2019
Explica el cas d’una noia que, a l’Amèrica dels anys 60, descobreix que va ser adoptada, i les pistes la condueixen a un metge que va estar implicat en el famós assassinat de l’actriu coneguda com La Dàlia Negra. Però a diferència de bona part de les pel·lícules clàssiques del gènere, el punt de vista femení no és el de la “femme fatale” o el de la persona a salvar, sinó que aquí s’utilitza com a metàfora dels perills que assetgen la dona pel sol fet de ser-ho. El personatge principal no és passiu o innocent, sinó que és proactiu i la recerca de la seva identitat acaba essent un símbol de l’apoderament femení.
‘The widow’
Oliver Blackburn i Samuel Donovan. ITV / Amazon Video, 2019
La protagonista és una dona que va perdre el seu marit en un accident aeri al Congo. Tres anys després, veient un reportatge a la televisió sobre els conflictes del seu país, descobreix que el seu marit és ben viu. ‘The widow’ parteix de nou d’una de les premisses més velles del thriller, la idea que no coneixem mai prou bé la persona amb qui compartim la vida, però se li ha de reconèixer que defuig prou bé la majoria de tòpics i sap ser una interessant paràbola sobre un món que s’entesta a creure que les dones depenen dels seus marits. En aquest sentit, també sap ser una faula sobre la necessitat de superar els rols socials i la seva protagonista, Kate Beckinsale, en fa una molt bona interpretació.
‘Philarmonia’
Louis Choquette. France 2, 2018
La protagonista assumeix la direcció de l’Orquestra Filharmònica de París. Una dona jove, assumint un càrrec que fins ara havia recaigut en homes i d’avançada edat: aquesta és la idea a partir de la qual s’articula una sèrie molt interessant sobre els prejudicis estructurals a la societat de l’espectacle. Una de les seves principals virtuts és com retrata un personatge molt lliure que desfia les formes preestablertes simplement exercint d’ella mateixa.
