Kamasi Washintong
Engeguem amb el jazz experimental d’aquest músic, compositor i productor, Kamasi Washington. Aclamat no només pel seu virtuosisme amb el saxo, sinó també per l’originalitat i l’actualització excel·lent del gènere, i per les aproximacions constants als seus precursors: John Coltrane, Sun Ra i Fela Kuti, entre d’altres. Aquesta ‘Fists of fury’ dista del contingut general de les seves cançons basades, sobretot, en cants a l’amor universal i a la vida, ja que per primera vegada és un himne que apel·la a passar a l’atac i a la violència. Fa referència als moviments de lluita afroamericans, que considera encara vigents i necessaris. Forma part del disc ‘Heaven and earth’.
Iceage
Aquest grup en els seus inicis eren més crus i propers al hardcore. Però han llimat el brutalisme de les seves composicions, cada vegada més properes al postpunk, al glam i al pop, i a ‘Beyondless’ fan un pas més experimental i sumen violins i vents. No amaguen referències perquè tant en àmbit instrumental, com interpretatiu i escenogràfic (roses i flors en els seus directes) exposen similituds amb bandes com The Birthday Party i Nick Cave and the Bad Seeds. També tenen referents literaris com Baudelaire, en les seves lletres, i Beckett, en el mateix títol del nou disc.
Florence + The Machine
Tres anys després del seu últim disc, aquest juny arriba ‘High as hope’. Florence Welch retorna amb noves cançons i amb la seva veu imponent, la presència i l’estil performàtic s’apropa a Kate Bush, a Bonnie Tyler i, fins i tot, a Stevie Nicks de Fletwood Mac. El disc compta amb col·laboradors com Jamie XX i Kamasi Washington, que citàvem abans. I aquest avançament tracta aquesta fam i anhel d’amor que, a vegades, en comptes d’apropar-nos ens sobrepassa i aliena.
Heather
Heather homenatja amb aquesta versió actualitzada i girada de tempo, els seus adorats Cocteau Twins. Aquesta banda de Barcelona, liderada per la veu de Heather Cameron, procedent de Glasgow, explica que li va fer molta il·lusió incorporar al nou EP, ‘When love is timeless’, una cançó de la seva adolescència a Escòcia. Alhora, és simpàtic que l’homenatge no només és sonor, sinó també visual. El videoclip està dirigit pel guitarra del grup, l’Alex Sardà, i també és una picada d’ullet a l’original amb una versió actual a mode d’autovídeo.
King Tuff
Una panoràmica que va seguint les accions que es desenvolupen en diferents plans que copia, en clau particular, el recurs cinematogràfic que Hitchcock va fer servir a ‘La finestra indiscreta’. De fet, a l’inici del clip s’anuncia i permet crear una trama al voltant d’aquesta cançó de disc ‘The other’, de King Tuff. Va formar part de la banda de Ty Segall i, en solitari, ha anat sumant una discografia que l’apropa potser menys al rock garatge i cada vegada més a la psicodèlia, al pop i rock dels 70, al funk, com mostra aquest himne coral i lluminós: ‘Psycho star’.
‘Nothing places’
La lletra de la cançó enllaça molt amb el símbol de l’home invisible. Aquest primer avançament del proper disc d’Emilio Saiz, ‘Nothing places’, expressa la dificultat sentimental quan topem amb l’absència. Segueix la línia del disc anterior, de melodies i tornades pop, passatges de guitarres experimentals i una temàtica entre amorosa, nostàlgica i evocadora. Encara no hi ha gaires notícies del nou disc, però endevinem que serà un any mogut per Emilio, ja que també compagina el seu projecte particular amb Oso Leone, que també publicarà disc.
Za!
Una nova bogeria sònica d’un dels grups d’aquí més inclassificables i imaginatius. Podem veure el tràiler d’avançament del disc que han fet a mode d’esquetxos de Pantomima Full. Perquè els Za! són un grup, no només amb una inventiva musical extrema, sinó també, sobretot, un grup lúdic que mescla música amb l’humor. Si són capaços de barrejar en Doraemon, Akira i Alberto Montero, també musicalment recorren tota mena de sons i ritmes, que ens transporten des del Japó fins Moçambic, tot passant per la Fabra i Coats. Divertidíssims, arriscats i amb canvi de guitarres per sintetitzadors. Els Za! són focs artificials i una sort pel món.
Triángulo de Amor Bizarro
Cada vegada amb més rapidesa incorporem aquesta realitat social a l’imaginari col·lectiu i, en aquest videoclip, Luis Cerveró recrea un muntatge que suma les càrregues de l’1-O, la reina Isabel la Catòlica -interpretada per la cantant del grup- i una colla de nens que juguen. El blanc i negre i alguns símbols ens recorden a pel·lícules de Bresson, de Bergman. Una cançó amb lletra punyent de crida feminista i de lluita contra el patriarcat (la creu simbòlica). És la més accelerada del nou EP, ‘El Gatopardo’, amb forta crítica social i política.
Childish Gambino
En pocs dies ha superat el rècord de visites a YouTube i és un dels videoclips més virals i comentats arreu. Tots els mitjans i plataformes s’han fet ressò d’aquest videoclip, tret sense previ avís, del músic, actor i director Donald Glover, també conegut com Childish Gambino. Un clip espectacular que dispara a molts fronts: contra les lleis i societat americana, contra el consum permès d’armes, contra l’estigmatització de la raça negra, contra el consumisme mundial, l’ús dels mòbils i la mirada impassible i insensibilització a la qual ens aboca la sobredosi visual que ens envolta. En definitiva: una crida a la profunditat d’anàlisi i a l’observació i qüestió de la informació amb esperit crític.
AQUÍ POTS VEURE LA SECCIÓ SOBRE LES NOVETATS MUSICALS AMB REFERÈNCIES CULTURALS:
