Luis García Berlanga va ser una veu insubornable, mosca collonera del franquisme i la democràcia, ciutadà honorífic de l’imperi austrohongarès i algú que, com els millors artistes, era capaç de destapar les misèries de la societat amb una riallada que, sovint, es congelava a la boca. En el centenari del seu naixement, repassem nou títols imprescindibles del cineasta espanyol que millor ens ha sabut retratar com a societat.
1. ‘Esa pareja feliz’
Luis García Berlanga i Juan Antonio Bardem, 1951
‘Esa pareja feliz’ és el debut en el llargmetratge de Berlanga, codirigit amb Juan Antonio Bardem, que també serà un nom important del cinema espanyol i tiet, per cert, de Javier Bardem. És el primer Berlanga, però ja hi ha algunes de les constants del cineasta: un humor amable en la superfície, però amb molta mala llet de fons, un customisme estripat, que retrata a les classes populars i les porta a l’extrem… i la crítica a la societat. En aquest cas, al consumisme desaforat i a la promesa de felicitat material que venia un franquisme que començava a abandonar els anys més durs de la postguerra i venia un futur esplendorós per a una Espanya grisa.
2. ‘Bienvenido Mister Marshall’
Luis García Berlanga, 1953
Aquest retrat satíric sobre un petit poble que viu l’arribada dels americans com una promesa de prosperitat va ser tota una patada a la política aperturista del franquisme. Però, sobretot, ‘Bienvenido Mister Marshall’ és un dels primers treballs (tot i que no el primer) en què Berlanga retrata la societat no a través d’un únic personatge, sinó d’un col·lectiu en què cada un dels individus mostra una de les cares de la comunitat: l’alcalde mig sord i mig idiota, el capellà supersticiós i anticomunista, el noble passat de moda i ultrafatxa…
Aquest retrat des d’un protagonista col·lectiu serà habitual en el cinema. Aplaudidíssima a Canes, on la delegació nord-americana va agafar una bona emprenyada, és un film únic.
3. ‘Los jueves, milagro’
Luis García Berlanga, 1957
‘Los jueves milagro’ explica la història d’un altre poblet que, per fer-se d’or amb el turisme, s’inventa l’aparició d’un sant, en la línia de Fàtima o Lourdes. I amb aquest punt de partida, la veritat és que no li van posar les coses fàcils. Berlanga va acabar tan fart del censor que li va proposar que signés el guió de la pel·lícula, i tot i que té la mala llet i el caràcter berlanguià, és potser el títol en què més es nota la tisorada censora.
4. ‘Plácido’
Luis García Berlanga, 1961
‘Siente un pobre a su mesa’ era el títol original de ‘Plácido’, i també era el nom que tenia una campanya del govern franquista que animava els burgesos a acollir un pidolaire a sopar la nit de Nadal. Una mostra de caritat hipòcrita i paternalista de la qual Berlanga va voler riure’s en aquesta sàtira negríssima, amarga i cruel que té escenes tan dures com la que acabem de veure, i que li va valdre a Berlanga una nominació a l’Oscar.
En aquest títol veiem un altre dels trets de la seva filmografia, perquè Plácido és un humil treballador que només vol pagar la mensualitat del seu cotxe, amb què es guanya la vida, i per fer-ho s’haurà d’embarcar en un infructuós viatge infernal poblat de personatges egoistes i hipòcrites incapaços d’empatitzar amb el seu problema. Per cert, que Berlanga era la primera vegada que treballava amb el que va ser un dels seus millors aliats: l’immens guionista Rafael Azcona.
5. ‘El verdugo’
Luis García Berlanga, 1961
Un condemnat a mort es dirigeix al garrot, seguit del botxí que l’ha d’executar, i que és qui realment està afectat. La imatge d’aquesta paradoxa és el punt de partida d”El verdugo’. Un humil treballador, per guanyar-se millor la vida, hereta la feina de botxí del seu sogre, esperant no haver d’exercir mai. I així queda atrapat en un engranatge social immisericorde i burocràtic, quasi bé kafkià, amb què Berlanga critica i es riu de la pena de mort, que era, com sabem, una de les aficions preferides de Franco.
6. ‘Tamaño natural’
Luis García Berlanga, 1973
Michel Piccoli fent d”alter ego’ de Berlanga, enamorant-se fins a l’obsessió malaltissa i autodestructiva d’una nina inflable i mostrant, ja de passada, una altra constant en el cinema berlanguià: la ridiculesa del mascle, un ésser que ostenta el poder però que és un nen petit, miserable i patètic.
7. ‘La escopeta nacional’
Luis García Berlanga, 1978
Això és ‘La escopeta nacional’, que retrata un industrial català (“Jaime Canivell, industrial catalán para servirle”) que paga una cacera a membres de l’aristocràcia i del govern tardofranquista per tancar un negoci. I tot li surt malament. Un cop més, un individu perdut en un marasme de personatges egoistes. Però és que, a més, la galeria de personatges que apareixen podrien ser polítics de la dreta espanyola actual, i funcionaria igual de bé!
8. ‘Todos a la cárcel’
Luis García Berlanga, 1993
L’argument de ‘Todos a la cárcel’ és similar a ‘La escopeta nacional’: un industrial català assisteix a un acte polític per fer un negoci, i es veu, un cop més, atrapat en un marasme kafkià. Però si a ‘La escopeta nacional’ era una cacera, a ‘Todos a la cárcel’ és un acte de reparació històrica als presos del franquisme, que acaba convertit en un circ en benefici del govern de torn i d’una sèrie de sangoneres que, tot i el canvi de la dictadura a la democràcia, continuen allà. Una nova mostra de crítica política i social en clau de comèdia, amb què Berlanga es va endur el Goya a la millor direcció.
9. ‘El sueño de la maestra’
Luis García Berlanga, 2002
A ‘Bienvenido Mister Marshall’ hi ha una seqüència en què veiem els somnis que tenen diversos vilatans. La censura els va passar tots excepte el de la mestra, pel seu contingut eròtic. L’any 2002, amb 81 anys i quais 50 anys després de quan li van censurar aquest fragment, Berlanga va poder rodar l’escena, i ens va regalar ‘El sueño de la maestra’, un curtmetratge en pla seqüència meravellós. Va ser la seva última botifarra a la societat.
