El mes de març, el cantautor i escriptor Lluís Llach va publicar ‘Escac al destí’, la seva nova novel·la. La pandèmia, però, va impedir presentar-la amb normalitat, i ara, sis mesos més tard, Lluís Llach s’estrena al sofà de l”Àrtic’ per parlar-nos de literatura, música i de la vida en general.
Una figura de referència
El cantautor i escriptor Lluís Llach i Grande té una carrera que abasta tants àmbits que és impossible resumir-la en un minut, així que no ho intentarem. Sí que direm, però, que el nostre convidat d’avui és músic, sobretot, gràcies a la seva mare, la Maria de Cal Vall, que va fer d’en Lluís i del seu germà dos intèrprets precoços de piano i guitarra. Començava així un idil·li amb la música que el va dur a cantar contra el franquisme, exiliar-se a París, viatjar a Ítaca o tornar a Catalunya per recordar-nos que ‘Companys, no és això’. Més tard van venir els concerts al Liceu, els reconeixements atorgats i rebutjats, la germanor amb Miquel Martí i Pol i el seu comiat a Verges. Però per a Lluís Llach deixar de cantar no era dir ‘adeu’, sinó ‘fins ara mateix’, ja fos com a empresari del vi, gestor d’una ONG al Senegal o polític en actiu. Ara sota la seva faceta d’escriptor, publica ‘Escac al destí’, i per això seu al nostre sofà, on ja tenim ganes de començar amb ell una nova partida.
Llach al regne de Magens
A ‘Escac al destí’, Lluís Llach canvia la Catalunya del segle XX que havia servit de marc per a les seves anteriors novel·les per un regne imaginari: Magens. En aquest petit país de l’Edat Mitjana, inspirat en l’Occitània, hi té lloc un assassinat que haurà de resoldre el fill bastard del monarca. ‘Escac al destí’ és una reflexió sobre els poders fàctics que condicionen la nostra vida, però també una novel·la d’intriga en la millor tradició d’Umberto Eco.
“Avui el poder de la creu seria tot el sistema financer, que controla el sistema de comunicació genèrica del món i la qüestió política. I els estats serien el poder de l’espasa. El que fa el por avui en dia és que el poder de l’espasa és en mans de Xi-Jing-Pings, Trumps i Putins. I dius: valga’m Déu senyor, estem molt malament, perquè els dits tremolosos i sàdics d’aquests senyors són els que tenen els botons.”
La novel·la té poc a veure amb els seus relats anteriors, ambientats a la Barcelona del segle XX, però aquesta voluntat d’innovar és a l’arrel de tots els treballs de Llach:
“Vaig fer tres llibres ambientats dels anys vint fins ara, que és l’època de la que jo tinc informació, i de cop i volta vaig dir: “Ostres tu, és molt divertit, em sento en territori segur, l’escriuré bé, sé que de què parlo…” I de cop i volta dic: “No”. ‘Aprendre’ és el gran verb.”
Jocs de palau
Lluís Llach torna a les llibreries amb un relat que ens descriu els jocs polítics que tenen lloc en aquest regne imaginari de Magens. Abans, el cantautor de Verges va poder experimentar en la seva pròpia pell les intrigues dels passadissos del Parlament, on hi va exercir de diputat en la legislatura del 2015 al 2017 en la candidatura de Junts pel Sí. Apartat de la política, Llach no ha abandonat la seva militància independentista ni els compromisos que el van dur a cantar i a alçar la seva veu contra les injustícies.
“No em deixo de preguntar moltes coses, de qüestionar moltes coses, de buscar trens on pujar, de conèixer nous espais de mi mateix… O per exemple això que jo en dic ‘ben morir’. Porta molta feinada anar pensant que estàs arribant al punt zero i que has d’agafar prou força per fer-ho bé. Ningú ens ha educat per ben morir. Tot això porta qüestionaments interiors forts.”
