El músic Joan Colomo torna als escenaris amb un nou treball: ‘Disc trist’, i ens en ve a parlar a l”Àrtic’.
Les tristors de Joan Colomo
Qualsevol diria que el títol del nou àlbum de Joan Colomo té a veure amb un any marcat per la pandèmia, però no: quan es va decretar l’estat d’alarma, el músic de Sant Celoni ja tenia el treball prou avançat. Les tristors de Joan Colomo tenen altres motius. D’una banda, la seva habitual melancolia, traduïda en lletres i melodies que no són ben bé pessimistes, però que tampoc no criden a l’alegria. El seu pop amb un punt naïf i joganer no amaga que Colomo veu la realitat, sovint, una mica negra.
De l’altra, Joan Colomo ha perdut recentment el seu pare, l’esculptor i activista antifranquista Carlos Colomo. La mort del seu progenitor se suma al seu paper com a pare de dues criatures i el porta a reflexionar, també, sobre conceptes com el de família o el de l’herència que deixa a les seves filles. Una herència que també es tradueix en un món millor i en una consciència ecològica que Colomo treballa en alguna de les cançons d’aquest àlbum.
Una de les poques lluites que tenen un mínim de sentit i que pot ser una lluita global en què ens va la vida és la de salvar el planeta, per intentar revertir el canvi climàtic.
Actualment tinc poc activisme. Soc activista de sofà. De fet, aquesta lluita també sembla impossible perquè els governants i les grans empreses, que són les que han de fer el primer pas i les que poden canviar una mica la dinàmica, no sembla que facin res.”
Joan Colomo
Amb tot plegat, i amb la motxilla d’una crisi sanitària que també és econòmica i que l’ha obligat a retallar la seva banda, Colomo ha publicat aquest ‘Disc trist’, el setè àlbum d’estudi, que presentarà el 19 de juny al Poble Espanyol en un concert a les 14 h i, per tant, pensat, també, per a les famílies.
Molt del meu públic és ja penya amb fills i és molt guai que es pugui anar en família a un esdeveniment. Crec que s’agraeix i jo agraeixo poder anar amb la canalla.”
Joan Colomo
Música per a l’alegria trista
Amb sis discos publicats i una veu i personalitat inconfusibles, el cantautor Joan Colomo s’ha fet un lloc inqüestionable en el panorama musical català. Nascut a Sant Celoni, era poc més que un adolescent quan va irrompre en l’escena postpunk carregat d”Infinita simpatia’ o, com diria ell, d’Unfinished Sympathy, tal com es deia un dels grups que va tenir a principis dels 2000.
Més tard, el Joan va treure un primer treball en solitari i ho va fer ‘Contra todo pronóstico’, abans de compartir amb nosaltres ‘La fília i la fòbia’ d’una música inquieta i juganera, que sap experimentar amb estils i sonoritats del pop amb un ‘Sistema’ que sembla ‘Màgic’ i ple de llum. I ara, sense ànims de fer una ‘Enmienda a la totalidad’ de la seva carrera, el Joan treu un ‘Disc trist’ però, això sí, amb més d’una ‘Cançó animada’, i per això avui l’hem convidat a l”Àrtic’, on farem tot el possible perquè l’alegria guanyi a la tristesa.
