L’escriptor Francesc Serés ha guanyat la segona edició del Premi Proa amb la novel·la ‘La casa de foc’, que ens ve a presentar a l”Àrtic’.
La memòria d’El Sallent
El Mau acaba de separar-se i es trasllada a El Sallent de Santa Pau, un veïnat de la Garrotxa, on s’instal·la en una petita casa abandonada. Allà, coneix el Jordi de Can Sol, un saurí que ha fet fortuna, i la seva neta, la Mar. A través d’ells, i dels altres veïns de la zona, indagarà en el passat de la família i en el de la regió, en un exercici de reflexió sobre la memòria dels oblidats per la història. I tot, mentre fa classes a la neta, coneix millor la personalitat complexa i ambigua de l’avi i se submergeix en secrets que han quedat enterrats fa molt de temps. Serés ha escrit una novel·la en què el narrador cedeix el protagonisme als habitants d’El Sallent, explicant-los però sense emetre judicis severs, conscient que no hi ha història que no estigui tacada per les inclemències del temps.
La sensació de judici és molt dura, per a mi és molt dura. I suposo que això és més fàcil dir-ho quan ja t’acostes als 50. Dius: ‘Qui soc jo per jutjar quan jo arrossego també una biografia plena d’errors, encerts i coses bones i coses dolentes?’. Llavors dius: ‘Què complex era això com perquè jo pogués emetre un judici cabdal o dur, o tenir idees fortes sobre cada cosa’. És a dir, com hem canviat.”
El Sallent de Santa Pau és un paisatge conegut per Francesc Serés, que hi va viure uns anys. Tot i això, la història que explica ‘La casa de foc’ és una ficció que ens permet conèixer millor un entorn tel·lúric, gairebé màgic. Amb aquest llibre, Serés torna a la novel·la i ens parla d’una comunitat que, durant molt temps, ha viscut al marge del frenesí de la gran ciutat, respirant a un ritme molt més pausat que el que imposa el capitalisme material actual.
Aquest capitalisme afectiu, aquesta acumulació d’afectes, d’haver de viure la vida d’una determinada manera i de tal manera que sigui satisfactòria. Has de ser satisfactòriament feliç. Has de tenir en cada moment els béns o els objectes, has d’haver vist les sèries que toquen, anar als llocs que et reconeixen i que t’homologuen com a contemporani amb un cert estatus. Aquest estatus és com una addicció perquè sempre en vols més. I aquesta pastanaga que portes davant està bé, però tampoc no ens passem.”
Francesc Serés, l’escriptor de l’interior
Podríem dir que el Francesc Serés ha fet de l’escriptura una eina de reflexió i de reivindicació de l’interior. D’una banda, de l’interior geogràfic, perquè amb els seus llibres hem conegut millor la Catalunya que respira més enllà de Barcelona, hem baixat a ‘Els ventres de la terra’ i hem resseguit ‘La pell de la frontera’. I, de l’altra, de l’interior de l’individu, les seves febleses i les seves virtuts, les que ens porten a ‘Mossegar la poma’ i a viure com si fóssim personatges d’uns ‘Contes russos’. Ara, mentre continua la seva tasca al capdavant de la Residència Faber i com a director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, ens parla d’una casa feta de pedra, maons i… foc. I per això avui l’hem convidat a l”Àrtic’, on volem que casa nostra sigui un refugi i un punt de trobada del nostre ecosistema cultural… i si pot ser que no sigui devorada per les flames.
