El músic Ferran Palau torna amb ‘Parc’, el seu cinquè disc, un treball nascut durant la pandèmia en què el d’Esparraguera torna a oferir-nos lletres intimistes i composicions que no ens podem treure del cap.
Menys és més
Les noves cançons de Ferran Palau segueixen l’evolució dels seus últims treballs: lletres senzilles, en què la reflexió íntima i la celebració de l’amor són marca de la casa, i músiques compostes amb pocs instruments. Ferran Palau continua depurant el seu so, i ens ofereix el disc d’un músic que ja no té res a demostrar a ningú però que, al mateix temps, sap molt bé quin és el seu registre.
Quan escric cançons em surten soles, mai sé què signifiquen. Llavors, com que tenen aquesta obertura, aquesta manera de ser, ambigüitat… després em dona l’oportunitat d’afegir-hi jo els temes que em vénen de gust a mi. I en aquest disc volia parlar primer del cine que jo veia de petit, del cinema de terror que m’ha apassionat sempre i després reivindicar els cossos diferents, la diversitat de gènere, sexual i, en general, la diversitat humana. I quina millor manera que treure-ho amb tota naturalitat en els meus vídeos sense haver de reivindicar res en cap lletra de cap cançó.
Ferran Palau publica el seu tercer disc en quatre anys. Si el 2018 treia ‘Blanc’, el 2019 ens presentava ‘Kevin’ i, el 2020, en ple confinament, ens sorprenia amb l’EP ‘Cel clar’, ara obre el 2021 amb aquest ‘Parc’, en què qüestions com la identitat de gènere o les relacions sentimentals contrasten amb una estètica de “slasher” dels anys 80 i amb el treball del productor Jordi Matas, membre de la banda Seward i cosí del cantautor.
La mala opinió dels professors de Ferran Palau
Quan el Ferran Palau era petit, els seus professors li van dir que no tenia aptituds com a músic. Sort que el nostre convidat d’avui no va fer cas a la clarividència dels seus docents, perquè ens hauríem perdut un dels autors més inquiets i prolífics de l’escena catalana.
Fundador, amb només 20 anys, del grup Anímic, el Ferran ha alternat la banda amb el seu projecte en solitari i ha forjat un estil propi, a mig camí del folk i la música indie. Amb ell hem baixat a beure de ‘L’aigua del rierol’, ens hem vist marcats per una ‘Santa ferida’ i hem conegut el ‘Kevin’. I tot, sempre amb la seva inconfusible gorra i amb un públic fidel que no ha deixat de créixer amb cada disc nou, i que esperaven amb moltes ganes aquest ‘Parc’ que avui ens presenta.
I, per això, avui l’hem convidat al nostre sofà, on estem desitjant poder-lo escoltar ben aviat als parcs, a les places, a les sales de concerts i al Palau Sant Jordi, si s’escau.
