La directora, dramaturga i actriu Concha Milla i el director, actor i poeta Francesc Cuéllar són a la Sala Flyhard fins al 15 de març amb l’espectacle ‘Esti(g)mes’.
El dolor de “no poder ser”
Fa quatre anys, Concha Milla va voler quedar-se embarassada i no va ser possible. Ni els mètodes de fecundació medicalitzada costosos i esgotadors van servir perquè l’actriu fos mare. El dolor que li va provocar aquesta constatació es va mesclar amb la confusió: si no era mare, què era?
La societat en què vivim fa que moltes dones sentin que el seu fi últim és ser mares, i que si la seva decisió no és aquesta, o si no poden ser-ho, això les fa imperfectes, fal·libles, silenciables i inservibles. A ‘Esti(g)mes’, Concha Milla vol parlar de la vida quan no pots fer vida, de les dones que se senten aparcades per no poder ser mares. I ho fa amb dolor, però també amb ràbia i amb l’esperança que aquesta etiqueta social, si la compartim entre tots, també la puguem eliminar.
Veus que les parelles, entre el públic, mentre la Concha actua, a vegades es fan un petit toc, i a mi em sembla molt bonic perquè no està explicant una ficció, està explicant una vivència, un sentiment. I em sembla molt bonic perquè tinc la sensació que hi ha comunicació entre ells i que s’expliquen com estan vivint, segurament, aquell procés d’infertilitat en què també es deuen estar trobant.
Francesc Cuéllar, director
Així com en altres ocasions Milla s’ha encarregat de dirigir el seu propi text, en aquesta li ha passat l’encàrrec a Francesc Cuéllar, un dels més joves exponents del teatre català actual, que ja havia dirigit espectacles com ‘My Low Cost Revolution’ i ha treballat amb la companyia José y sus hermanas. Cuéllar ha plantejat una posada en escena que juga amb l’audiovisual i que vol rebaixar intensitat dramàtica al text per recordar-nos que, malgrat tot, de l’estigma de la infertilitat també se’n surt.
Molts espectados que venen se senten reconeguts i això, a mi, és el que més m’agrada de tot: quan la gent se sent identificada i se sent reconeguda. I jo el que estic rebent són moltes “gràcies”. “Gràcies per parlar d’això. Gràcies per donar-nos veu a tantes que ho portem en silenci.” Només per això ha valgut la pena.
Concha Milla, actriu i dramaturga
La teràpia de Concha Milla i Francesc Cuéllar
Tot i pertànyer a generacions diferents, la Concha Milla i el Francesc Cuéllar tenen en comú l’amor pel teatre i les ganes d’experimentar amb totes les vessants de la seva professió.
Formats tots dos a l’Institut del Teatre, la Concha ha treballat com a actriu a Barcelona, Madrid i Buenos Aires, a més de fer de pedagoga i d’assistent de direcció. El Francesc, tot i la seva joventut, ja ha tingut temps de multiplicar-se en els escenaris com a actor i també com a director, i de trobar un lloc al “mercat” de la televisió estatal.
Però, com dèiem, a tots dos els agrada provar coses noves, i així la Concha s’ha passat a la dramatúrgia i la direcció amb ‘Refraccions’, i el Francesc s’ha estrenat com a poeta amb ‘Nueve lugares hostiles donde gritar’. Ara, s’uneixen per mostrar-nos els seus ‘Estigmes’ i nosaltres aprofitem per portar-los a l”Àrtic’, on sabem que el teatre pot ser una bona eina per curar les ferides.
