Aquest any 2021 celebrem el centenari del pare de la performance, l’artista alemany Joseph Beuys. Aprofitem l’ocasió per definir què és l’art d’acció, quins són els seus orígens i assenyalar els principals protagonistes.
Els rituals: l’origen primigeni
Els rituals de l’antiguitat (els grecs, per exemple), ja eren una performance. Quan les bacants —les sacerdotesses de Dionís— entraven en trànsit i començaven a cridar i gesticular, allò ja era una performance. Perquè la performance és una acció que té un significat concret i que pretén (en molts casos) provocar una transformació, sigui en l’espectador, en la societat en general o en el món.
El dadaisme com a primer art d’acció
Com a gènere en sí es va “crear” durant les segones avantguardes, a meitat dels anys 50, però ja té antecedents abans, sobretot si ens fixem en com funcionaven les vetllades dadaistes durant la I Guerra Mundial. Per exemple, algunes de les famoses vetllades dadaistes al Cabaret Voltaire de Zuric, on el públic acabava llençant tomàquets als artistes perquè no entenia res del que veia, estava escandalitzat. El fet de llençar tomàquets ja era part de la performance encara que no ho sabessin. I és que una altra de les característiques del “happening” és que el públic hi pot participar, això trenca de nou amb la tradició: per fi l’art no es queda en l’artista, sinó que s’estén fins a l’espectador.
La perfomance és un art molt complet, doncs, inclou escenografia, interpretació, vestuari, música, poesia… El vestuari comença a ser considerat com una obra d’art en aquells moments, amb dissenyadores tan importants com Sophie Tauber Arp (1889-1943).
L’origen de la performance com a gènere
Als Estats Units, concretament a Carolina del Nord, a una escola on a tots ens hagués encantat d’estudiar: sense exàmens, sense horaris, podies entrar i sortir quan volguessis… podies passar-hi els estius, les classes eren comunes entre alumnes i professors, vivien en comunes… es deia Black Mountain College i estava enmig de les muntanyes i davant d’un llac. Va fundar-se l’any 1933 per recollir la pedagogia de la famosa escola de la Bauhaus, que aquell mateix any va haver de tancar per ordres de Hitler. Al Black Mountain College es ballava, es cantava, es pintava, es feia arquitectura, poesia, etc. En aquest ambient tan fèrtil i que considerava les arts per igual és lògic que hi nasqués la primera acció de la història el 1954, en la qual van participar artistes com John Cage o Robert Rauschenberg.
Cadascú hi feia el que volia: Cage llegia llibres budistes; un altre artista declamava poemes, Rauschenberg havia fet uns quadres per decorar l’escena i posava discos d’Edith Piaf, Merce Cunningham ballava i un músic improvisava en un piano on havia posat feltre i fusta a les cordes. Funcionaven a intervals pactats, però tenien plena llibertat per fer el que volguessin durant els intervals. Els “happenings” que fan els americans durant aquells anys són sobretot experimentacions formals, investigacions sobre el llenguatge de l’art (el so, el moviment del cos, etc). Però seguien amb la idea d’integrar l’art a la vida, com dèiem abans, així que incorporaven sons, objectes i gestos de la quotidianitat en l’art. Cage, per exemple, considera els so dels cotxes de la cinquena avinguda tan interessant com una nota musical, i incorpora els sons del dia a dia en les seves performances. Amb molt humor, Cage incorpora els sons de la nostra vida quotidiana, des de dutxar-nos, cuinar, regar les plantes o posar-nos un vas de whisky. Tot i que no ho sembli, els sons que ell fa no són a la babalà, sinó que corresponen a uns intervals marcats per un rellotge que ell va mirant, els fa en moments precisos, matemàtics, pautats.
Centenari de Joseph Beuys
Joseph Beuys també vol integrar les seves accions a la vida, com Cage, però no es basa en l’experimentació formal sinó que té una intenció crítica com els dadaistes. Les seves accions són com un ritual per transformar la nostra societat que ell considera malalta de materialisme i que s’estava autodestruint. Són accions “curatives”, com si fos un xaman, inclòs es vestia com a tal. Aquí el veiem amb un bastó, com fan els pastors que guien les ovelles o els xamans: és un símbol de guia, de redemptor.
Aquesta cosa tan messiànica li ve d’un trauma que va patir durant la II Guerra Mundial, quan era aviador de l’exèrcit alemany i el seu avió va caure a Crimea. No es va morir congelat gràcies a una tribu de tàrtars, que el van trobar i el van salvar: el van cobrir amb greix animal i feltre per evitar que es congelés i va poder tornar amb vida a Alemanya. A partir d’aquell moment la vida de Beuys canvia i es dedicarà a difondre el valor de l’amor entre els homes a través les seves accions. Aquestes seran vertaders rituals xamànics encaminats a potenciar l’amor, que serà simbolitzat pel feltre i la grassa animal: elements que escalfen, com l’amor.
Beuys, activista
La foto del bastó amb el coiot es va fer durant una famosíssima performance que va durar dies, que ara explicarem mentre veiem el vídeo de l’acció. Tot comença a una galeria de Dusseldorf, des d’on Beuys surt en una llitera i en ambulància, direcció aeroport per anar a Nova York. L‘ambulància és un símbol de la societat malalta en la qual vivim. Durant el vol no baixa de la llitera en tot el viatge i quan arriba a l’aeroport, no vol ni mirar el que hi ha al seu voltant com a senyal de rebuig vers la societat americana de consum que està destrossant la Terra. El cobreixen amb una capa de feltre. Una altra ambulància el torna a recollir per dur-lo a la galeria Rene Block de Nova York. Un cop allà entra en llitera, embolcallat amb feltre (sempre anava vestit igual, amb aquest barret), i què es troba? Una gàbia amb un coiot a dins, el símbol d’Amèrica, però no l’Amèrica de Wall Street, sinó la dels indis exterminats i del paisatge americà més autèntic. Hi entra i allà es quedarà convivint amb ell tres dies.
Beuys va fundar el Partit Verd a Alemanya, d’aquí aquesta convivència amb un animal en un sentit ecologista, com a mostra de la urgència d’aquesta convivència entre home i natura. Per això, el diari que posen al terra perquè el coiot faci les seves necessitats són les estadístiques de Wall Street.
Beuys, dimensió espiritual i religiosa
Beuys és considerat com un dels millors artistes del segle XX. Les seves obres són identificables per elements claus com el feltre o el greix, que ja hem explicat, però també utilitza altres elements que simbolitzen amor, escalfor i energia com la mel o la cera. Això li ve de més lluny perquè a inicis del segle XX a Alemanya va entrar un corrent espiritual i filosòfic que va afectar molts artistes (com Kandinsky) que considerava la vida de les abelles com una model d’organització social, deixant de banda el paper fonamental que fan en l’ecosistema, que era molt important per a Beuys.
Beuys venia d’una família molt religiosa, però a més de l’antroposofia va llegir als grans místics europeus com Sant Ignasi de Loyola, de fet, va venir un estiu dels anys 60 a Manresa per visitar la cova on el sant va escriure els seus famosos ‘Exercicis espirituals’. Ho va fer després de visitar Montserrat i restar enganxat a l’energia tel·lúrica d’aquestes regions. Més tard amb tot el material que va recollir d’aquestes visites iniciàtiques va fer una famosa acció dedicada a Manresa.
Beuys, a Barcelona
Tenim una obra de Beuys a Barcelona molt bona i molt connectada amb aquesta vinculació amb l’espiritualitat i el recolliment. És la que podem veure (encara que molt amagada) al CaixaForum. Demaneu que us la mostrin quan hi aneu, està oberta al públic i és una de les millors obres que té la col·lecció permanent del CaixaForum.
Es tracta d’un espai per a la reflexió, inspirat en els llocs tancats i aïllats dels místics i anacoretes, com la cova de Sant Ignasi. Una sala recoberta de plom que representa l’aïllament de l’exterior tan necessari pel coneixement d’un mateix i l’accés a l’espiritualitat
