Els primers artistes viatgers
Els artistes es comencen a moure sobretot a partir del barroc, al segle XVII, quan els pintors reials o al servei de ducs i comtes seguien els seus mecenes en les campanyes militars, viatges diplomàtics, etc. Alguns d’aquests artistes es van fer tan famosos com a retratistes que tots els monarques d’Europa els encarregaven els retrats de família, com és el cas de Rubens, el pintor amb més encàrrecs del barroc. També feien viatges a Itàlia per estudiar l’art antic si tenien la sort de treballar per un mecenes prou ric que li interessés pagar el viatge. És el cas de Velázquez, per exemple. I va ser precisament Rubens -en una estada a Madrid que va fer- que li va aconsellar que marxés a Itàlia. Així que Velázquez va fer dues llargues estades a Roma finançat per Felip IV i es va quedar tan embadalit que no volia tornar i va costar molt convèncer-lo. Velázquez va pintar la Vil·la Mèdici el 1630.
Els qui no tenien un mecenes ric intentaven obtenir una beca. A partir del segle XVIII van aparèixer les primeres acadèmies de belles arts i si eres bon estudiant podien pagar-te una estança a Roma. És el cas de Goya, per exemple. Aquests artistes vivien en una espècie de colònies: cada nacionalitat ocupava un districte concret i es trobaven a cafès com ara el famós Caffè Greco a la via Condotti, encara avui tot un símbol de Roma, freqüentat per artistes de la talla de Goethe, Lizt, Byron, Fortuny, Wagner…
Els primers turistes
Els primers turistes i les primeres guies turístiques de la història van aparèixer a l’època de Goya. Els pocs privilegiats que podien viatjar eren els fills dels aristòcrates alemanys i anglesos principalment, que després dels estudis estaven de dos a tres anys viatjant per Itàlia, França i Grècia. Era un viatge conegut amb el nom de Grand Tour, un viatge gairebé iniciàtic per veure món i completar la formació, cultivar-se i sofisticar-se. Aquí veiem, per exemple, dos cavallers austríacs que es van fer retratar (per Anton von Maron) davant l’arc de Constantí a Roma, com la selfie d’aquell temps, el 1767.
Roma va ser la principal destinació turística al segle XVIII i podem veure la fisonomia de la ciutat a través de les pintures d’aquell temps. Just en aquell moment es van descobrir els jaciments de Pompeia i Herculà, entre molts d’altres , i va néixer l’arqueologia, amb la qual cosa a tot Europa va haver-hi una veritable passió per les runes i les antiguitats. Tots els viatgers volien un record de les runes que havien visitat, així que es feien fer o compraven quadres com els que veiem aquí, que seria com un record o una postal. Moltes vegades aquestes runes eren idealitzades per l’artista perquè fossin més maques (com el Photoshop actual) . No ha canviat res!
El gènere de la veduta
Com hi va haver pintors especialitzats en runes també n’hi havia d’especialitzats en vistes de ciutats, i va esdevenir tot un gènere: la veduta, que va començar al segle XVIII amb Gaspar van Wittel. Les vistes en italià es diuen “veduta”, d’aquí el nom del gènere pictòric d’aquests quadres. Els pintors es deien vedutistes. Canaletto va ser un gran vedutista. Venècia, la ciutat on va treballar, també era una destinació turística molt important al segle XVIII. Molts nobles anaven a passar el Carnaval allà, cosa que permetia certes llicències impensables a altres ciutats… és la Venècia de Casanova o de Vivaldi. Si Roma era sinònim d’intel·lecte i coneixement, Venècia era sinònim d’exotisme i glamur.
Els viatges dins de Palau
Els viatges influenciaven els rics i nobles, que van començar a construir i decorar habitacions amb inspiració d’altres indrets del món. La moda de Venècia va ser tan gran que fins i tot alguns reis es van fer construir canals als palaus per passejar-hi amb góndoles. També decoraven algunes habitacions com si fossin vertaders parcs temàtics, com per exemple aquesta “sala etrusca”, directament inspirada en els viatges a Itàlia i el que havien pogut veure als jaciments arqueològics.
La Xina es va obrir a Europa al segle XVII, sobretot a través dels missioners jesuïtes com Giuseppe Castiglione, que va arribar a ser pintor de la cort imperial i a pintar el mateix emperador. L’art xinès va fascinar Europa per la seva sofisticació, sensualitat i exotisme: la seda, la laca o la porcellana van fer furor. La moda de la chinoiserie va ser característica de l’art rococó.
L’aventura de viatjar
Fins ara hem vist visions molt bucòliques del viatge, però llavors viatjar devia de ser molt poc confortable i perillós i també hi va haver artistes que van plasmar aquest vessant més aventurer. Sobretot els viatges per mar amb el perill dels pirates o del naufragi, com plasma magníficament William Turner a través dels seus quadres. Aquesta visió molt més “turmentada” del viatge, amb el focus sobre la por, el perill… ja correspon a una sensibilitat diferent i més tardana, que és la sensibilitat romàntica. L’artista romàntic és un viatger per definició, un aventurer a la recerca d’experiències.
La colonització
Alguns artistes es van especialitzar en pintura de paisatge per acompanyar els exploradors i documentar el que veien. És el cas, per exemple, dels qui van anar amb James Cook fins a Austràlia. Els quadres que van realitzar aquests artistes es van exposar a Londres el 1776, i van fer furor. Prometien el que ens prometen avui les agències: un viatge a terres verges i paradisíaques. Era el principi del mite del viatge tal com l’entenem avui.
Paul Gauguin
Paul Gauguin va ser un dels artistes més viatgers de tots els temps. Ja des de ben jove es va enrolar a la marina francesa i mai no va aguantar gaire temps a terra ferma, passant després a treballar al canal de Panamà, la Martinica, i establint-se finalment a la Polinèsia. Gauguin es definia com un “salvatge”, oposant-se a la civilització occidental, que considerava decadent i malaltissa, per això va marxar. Són els quadres més famosos de Gauguin, els que va fer a Tahití, amb els colors plans i purs tan característics de la seva paleta, llavors.
El viatge metafòric
Baudelaire va escriure molt sobre el viatge com a fugida. Creia que quan tenim un problema personal (amb la família, amorós…) viatjar ens va molt bé per tallar amb tot. A vegades aquests llocs poden ser també uns paradisos artificials, per fer una referència al seu poema, en què ens poden portar les drogues, amb les quals ell va experimentar. Matisse va posar imatges en un dels poemes que tractava del viatge com a paradís, inspirant-se en l’estrofa que deia “Allà tot és ordre, bellesa, luxe, calma i voluptuositat”.
El turisme de masses
Hi ha un escultor americà, Duane Hanson, tot un clàssic de l’hiperrealisme, que fa unes escultures molt iròniques sobre l’home de la societat de consum: el viatge com a consum de masses.
