El 17 de juny del 1543, va tenir lloc a les platges de Barcelona, on actualment hi ha la Dàrsena Nacional, la primera prova d’un vaixell propulsat amb hèlix. L’impulsor del projecte va ser el capità de l’armada Blasco de Garay. Ho va explicar Àngel Casals, professor d’història moderna de la UB, en aquest capítol del programa ‘Va passar aquí‘.
El context bèl·lic va afavorir el projecte
El Renaixement va ser una època prolífica en provatures científiques i tecnològiques de tota mena, però especialment en l’àmbit militar. Ja s’albirava el canvi en aquest àmbit que havia d’arribar en l’època moderna.
L’experiment de Blasco de Garay va interessar l’emperador Carles V perquè era relatiu a l’armada, és a dir, una de les columnes vertebrals que permetia aguantar l’imperi al Mediterrani. Cal recordar que aquest mar s’havia convertit en un terreny de batalla constant entre cristians i otomans.
Primeres proves a Màlaga
El 1539, Garay va presentar un memorial en què explicava que havia desenvolupat un sistema per estalviar molts homes dels que remaven a les galeres i per millorar la maniobrabilitat del vaixell i fer-lo més potent. També advertia que aquest sistema no permetria navegar en mars massa picades i amb temporal. El projecte va ser aprovat pel consell d’estat i, entre el 1539 i el 1542, Garay va fer unes primeres proves al port de Màlaga per anar perfeccionant el sistema.
Un cop acabades les proves a Màlaga, el projecte es va traslladar a Barcelona. Hi havia diverses raons: la més important, era assegurar la presència de l’emperador. També va resultar decisiu el fet que en aquella època, Barcelona era la primera productora de galeres del Mediterrani i, per tant, les seves drassanes eren les que tenien més personal i experiència.
Una prova amb èxit… a mitges
Per dur a terme el projecte, es va portar una galera des de Cotlliure fins a les drassanes de Barcelona. A la galera li deien Trinidad i pesava 200 tones. A les drassanes se li va instal·lar la maquinària dissenyada per Garay i construïda a Barcelona.
Finalment, l’emperador no va poder assistir al projecte perquè havia marxat de Catalunya uns dies abans. Però sí hi van ser presents bona part de les autoritats del principat.
L’experiment, segons les cròniques i les cartes del moment, va ser un èxit relatiu. Es va comprovar que el vaixell podia navegar a una velocitat raonable i que tenia bona maniobrabilitat gràcies al sistema de doble hèlix. Però a la pràctica, van caldre gairebé 50 persones per moure cada hèlix, el mateix nombre de persones que en una galera a rem.
Tot i que els informes van ser favorables, l’experiment no va anar més enllà per dues raons: el cost econòmic de construir una flota d’aquesta mena de vaixells, i la pèrdua d’interès de l’emperador pel Mediterrani a favor dels Països Baixos.
Quan l’experiment es va donar per tancat, l’hèlix es va desmuntar i els materials més bàsics, com la fusta, el ferro i el plom, es van quedar a les drassanes. Però els ginys de rellotgeria que feien anar el mecanisme van marxar amb Blasco de Garay.
