La història de la Marisa és semblant a la de la resta de famílies que viuen a l’edifici del carrer d’Almagro. Les dificultats econòmiques i la impossibilitat de trobar feina la van portar fins aquí. Ara ja fa un any que hi viu i ha volgut recordar amb nosaltres com va començar tot.
La Marisa i el seu marit vivien a Llorca (Múrcia), d’on és ella. Allà la Marisa treballava com a auxiliar de clínica, però amb la crisi econòmica la van acomiadar i ja no va aconseguir trobar feina. Va ser aleshores quan van decidir venir a Barcelona. Esperaven trobar-hi un futur millor, però, un cop aquí, la situació es va complicar. Els mesos passaven i cap dels dos no va aconseguir trobar feina. Se’ls va acabar l’atur i les despeses els van començar a ofegar. I va ser llavors quan van ser desallotjats de casa seva.
Seguidors del moviment dels “indignats”, la Marisa i el seu marit van conèixer el projecte de l’Edifici 15-O. Assegura que eren moltes les famílies les que hi estaven interessades i que va tenir sort que l’escollissin a ella. El mateix dia de l’ocupació, ara fa un any, es va instal·lar amb el seu marit al 1r 3a i a poc a poc van anar construint la que avui és la seva casa. “Quan hi vam arribar, el pis era buit”, ens explica. Amb l’ajuda dels veïns van construir ells mateixos els pocs mobles que vesteixen la casa. Una casa convertida en llar i que ara s’omple dels seus records.
Quan li preguntem què va significar per a ella aquesta oportunitat ens confessa que se li posen els pèls de punta. Diu que està molt agraïda al moviment 15-M i que, gràcies a aquest edifici, ha aconseguit l’estabilitat. “Puc tornar a un lloc. Puc sortir al matí a continuar lluitant amb la seguretat que a la nit podré tornar a un lloc calent i que puc menjar i viure”, explica. Durant aquest any ens comenta que no només ha aconseguit formar una llar, sinó que també ha trobat feina, tot i que ens explica que no és suficient. Diu que treballa sense contracte cuidant una dona gran i que cobra 360 euros al mes. Per això, diu, no es pot plantejar marxar de lloguer. El seu ordinador, que col·loca a la taula del menjador, passa el dia encès en espera de l’arribada d’una oferta de treball. Confessa que surt cada matí a buscar feina però que no aconsegueix res. Tot i això assegura que no es rendeix i que el fet de tenir una casa li dóna forces per continuar lluitant.
