El Col·lectiu Caminando Fronteras, que treballa per ajudar els migrants que volen creuar la frontera sud, ha presentat un informe que exposa la situació de la vida en aquesta zona limítrof al llarg de tot el 2018 i els primers quatre mesos del 2019. Un estudi del que se’n destaquen, especialment, les 1.020 persones que hi han perdut la vida. D’aquestes, a més, només se n’ha pogut enterrar un 20 %.
Una de les caps visibles d’aquesta organització és Helena Maleno, una activista que treballa des de fa anys pels drets de les persones que fan el viatge migratori i per potenciar les anomenades “polítiques de vida”. Fruit del seu activisme, Maleno ha hagut d’enfrontar-se a diversos problemes amb la justícia espanyola i marroquina.
Heu elaborat un informe de la vida a la frontera sud. Què és el que ens descobriu?
Aquest informe parla de les polítiques de mort que s’efectuen en les fronteres europees i fa una anàlisi sobre les persones que es van veure afectades per aquestes polítiques de mort. En total 1.020 persones que van morir al mar, i 816 que segueixen desaparegudes. Només s’han trobat els cossos de 204 persones sense vida.
En l’informe també parlem de tots els processos de resistència i de què fan les comunitats migrants i les famílies per enfrontar-se a aquests polítiques de mort. Estem parlant de desplaçaments forçosos, externalització de fronteres, i del desmantellament de salvament marítim per convertir-lo en un instrument de control migratori. I això és el que analitzem a l’informe. L’objecte és crear un altre tipus de pensament polític que ens permeti fer polítiques de vida enfrontant-nos a aquestes polítiques de mort.
En total 1.020 persones que van morir al mar, i 816 que segueixen desaparegudes.
N’heu extret alguna conclusió?
La més important és que hi ha un saber que ve del sud, d’aquest poble migrant. I que necessitem aprendre per construir i canviar aquestes polítiques que tenim a les fronteres, que són polítiques que estan incidint en les pròpies democràcies que les apliquen. Ceuta i Melilla s’han convertit en un espai en què, en molts sentits, la democràcia està segrestada, i està passant el mateix en determinades pràctiques que es fan a la frontera andalusa. I el que volem és crear aquest tipus de polítiques. El que volem denunciar també és que hi ha racisme institucional i estructural que permet i suporta aquestes polítiques de mort i ens permet fer morir i deixar morir els altres.
Potser em diràs que “sense fronteres”, però tenint en compte que n’hi ha, com creus que haurien de ser les fronteres?
És complicat perquè sempre hem dit que necessitem el dret a la llibertat de circulació. Sobretot perquè els països del nord global tenen aquest dret i, a més, se’ls ha permès espoliar en altres països i sostenir la desigualtat entre estats. Si em preguntes com haurien de ser les fronteres… el que no haurien de ser són espais de negoci per a les indústries d’armament.
No han de ser espais ideològics. Perquè els governs, siguin del signe que siguin, sempre apliquen les mateixes polítiques, que beneficien les empreses de guerra. Les fronteres no han de ser espais de negoci, ni de mort. Han de ser espais de drets humans i no racistes. I això és possible? Segurament no. I per això en algun moment haurem de parlar del dret al lliure moviment i de les fronteres com un instrument per perpetuar el colonialisme.
Si em preguntes com haurien de ser les fronteres… el que no haurien de ser són espais de negoci per a les indústries d’armament.
Com és la vida en una zona fronterera?
Una frontera ja no és una línia. És alguna cosa més. És una construcció política en què és possible que hi passin coses que no succeeixen en d’altres zones del territori. Això fa possible, per exemple, que a Melilla hi hagi nens sense escolaritzar o que un nen nascut a Melilla no sigui al padró. També, que persones amb la targeta d’asil no puguin agafar un ferri per viatjar a la península o que, encara que siguis un nen o una nena, si saltes una tanca et tornin a l’altra banda.
La vida a la frontera té les seves pròpies normes. És com un territori en guerra, però d’altra banda hi ha una construcció de vida. Hi ha xarxes de solidaritat, pasteres en què la gent s’ajunta, paga el material i, si algú no té diners, no paga. Hi ha xarxes de dones perquè la violència sexual està molt present en el camí, i viatgen acompanyades per evitar aquesta violència sexual. La gent s’autoorganitza, la gent viu i hi ha sistemes de resistència. És un lloc de molta mort i violència, però també és un territori de molta valentia.
Hi ha xarxes de dones perquè la violència sexual està molt present en el camí.
Com és el teu paper en aquest espai?
El que fem és acompanyar o estar presents en les xarxes que funcionen entre els migrants que es mouen. Acompanyar i facilitar, en la mesura del possible, el dret a la salut, a la identitat de nens i nenes… Treballem de forma horitzontal amb les comunitats per lluitar en la recerca de drets i l’aplicació de les polítiques de vida. I una de les coses més importants que fem és defensar el dret a la vida i explicar com s’implementen i com es produeixen les morts. També busquem els morts i desapareguts, que són persones que ningú busca, només els familiars. Acompanyem les famílies en la recerca i també perquè trobin informació: si van morir al mar, si estan enterrats en alguna banda…
Fer tota aquesta feina t’ha comportat problemes…
Jo vaig ser acusada per la policia espanyola de la frontera, l’UCRIF, de tràfic de persones i foment de la immigració irregular. Em van començar a investigar l’any 2012 i, com que residia al Marroc, li van demanar al país que m’investigués. El Marroc no va trobar res i l’any 2014 li va demanar a l’UCRIF que li enviés el meu expedient criminal perquè no havien trobat res. Aquest expedient també l’havien enviat a l’Audiència Nacional, que l’havia arxivat sense enviar al jutge, perquè el fiscal considerava que no hi havia delicte. Però tot i això, l’UCRIF va enviar el dossier al Marroc i, quan ho van rebre, em van citar davant un jutge d’instrucció i d’investigació per acusar-me d’aquests mateixos delictes, que podrien dur-me a una cadena perpètua al Marroc.
Però a Espanya, el cas no va tenir recorregut…
Vam descobrir que l’Audiència Nacional l’havia arxivat, em van interrogar en diverses ocasions, però definitivament el cas s’ha arxivat també al Marroc fa només uns mesos. Han estat molts mesos d’un procediment judicial molt dur en què hem après què significa defensar drets en zones sense drets. Però també ens ha ensenyat molt i ha fet que les xarxes amb els companys migrants es facin encara més fortes per construir, plegats, polítiques diferents.
I no t’han pogut aturar.
Bé, ho intenten. Però ja et dic, que si alguna cosa hem rebut dels companys i companyes són les estratègies de resistència. Quan va començar el procediment judicial, jo havia de fer una investigació sobre dones migrants i vaig haver de llançar-me al terreny. L’Aliança per la Solidaritat van ser molt generosos amb mi; es van arriscar i em van permetre fer la investigació. Les persones a qui entrevistava sabien que jo estava en perill i aquestes dones, que passaven per situacions de violència, buscaven moments segurs i espais segurs per poder fer les entrevistes. I elles van ser les que em van donar moltes claus per aguantar els interrogatoris i resistir el procediment, que era molt violent per a mi. Va ser meravellós.
I, a més, també he tingut una xarxa de defensors de drets humans, moltes organitzacions i molt de respecte. M’ha sorprès que, en general, els mitjans, espanyols i marroquins, m’han tractat molt bé. També la gent del Marroc i, és clar, la meva família, que va ser molt valenta. Jo vaig decidir quedar-me i afrontar el procediment perquè el considerava molt important per l’impacte que podia tenir en altres persones si em condemnaven a cadena perpètua. Tot això m’ha permès sostenir-me i seguir endavant.
Quina relació tens ara amb les administracions i autoritats?
Es dediquen a mirar el meu Twitter… La relació no existeix. És complicada, pel meu posicionament, però crec que hem de respectar les administracions perquè volem canviar-les. Hem de fer administracions que permetin que totes les persones que són a l’Estat espanyol tinguin accés als mateixos drets i se’ls respectin. Volem recuperar-les, com volem recuperar salvament marítim, que no pot convertir-se en un element de control migratori. No pot fer servir mitjans diferents per salvar blancs de negres. Hem de recuperar aquestes administracions.
Al marge d’aquest conflicte, continueu treballant al territori. Com hi funcioneu?
És una cosa orgànica, natural. Fa molts anys que som a la frontera i ens coneix molta gent. Les pròpies persones tenen xarxes de protecció perquè ja saps que anar a una frontera és arriscar-se a morir o a ser violada. Ens coneixem d’haver anat junts a l’hospital… Hi ha persones que es queden amb els telèfons dels amics perquè saben que es jugaran la vida. Tenen xarxes de protecció, i quan ens necessiten, saben que podem ajudar-los en algun sentit. És una xarxa que s’ha construït de forma natural per defensar la vida, que es posa en risc quan vols creuar una frontera.
Hi ha xifres de dones violades en el transcurs migratori?
No hi ha dades. De fet, totes les dones diuen que n’han estat víctimes i han normalitzat aquesta violència sexual perquè forma part del preu a pagar en el trajecte migratori. Però en lloc de dir-ho en negatiu, ho diuen en positiu, entre cometes, com a resistència. Normalitzar que això és un preu a pagar és resistir perquè la violència sexual no et destrueixi. La violència sexual és una arma de guerra i sempre s’utilitza en els conflictes. Violar-les és una forma de control migratori i per això elles resisteixen i ho normalitzen com a forma de resistència.
I un cop un migrant aconsegueix travessar la frontera, com els podeu continuar ajudant?
Estem presents també a l’altra banda. Ara, per exemple, separen dones dels seus fills o que han creuat en moments diferents. I és molt difícil que aquestes dones recuperin els seus fills. Hi ha molt de racisme a l’hora de treure custòdies de nens a les mares migrants. Treballem en aquests temes, tenim xarxes amb d’altres persones que treballen dins l’estat i facilitem xarxes de confiança per tenir accés a determinats drets un cop som dins l’Estat espanyol.
