Amb dos anys, ja es referia a ella mateixa en gènere femení, però no va ser fins als sis que els seus pares van entendre que no eren uns simples errors lingüístics, sinó que el seu sexe sentit no era el masculí. Des de llavors, la família ha lluitat perquè pugui tenir una vida normal.
A l’escola va ser fàcil, explica la seva mare, la Cristina. L’admissió a l’equip femení de gimnàstica tampoc no va ser cap problema. Un cop els companys van acceptar el canvi, la situació es va normalitzar. “Són els adults els que tenen prejudicis”, lamenta.
Per lluitar contra aquests estigmes, la Cristina demana al Departament d’Ensenyament que faci un esforç per educar “des del parvulari”. D’aquesta manera, explica, la societat podrà finalment ser tolerant. “El cos de la meva filla és perfecte”, sentencia, “han d’ensenyar que hi ha nenes amb penis i nens amb vulva”.
