Aquest diumenge és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat i, com cada any, el Dincat ho reivindica posant el focus en algun dret específic del col·lectiu. Si l’any passat es va centrar en el dret al treball, enguany gira al voltant de l’educació. L’entitat, que agrupa diverses organitzacions del sector de la discapacitat intel·lectual, demana que se centrin esforços a fer pedagogia per formar el professors.
Ensenyament amb igualtat d’oportunitats
El Dincat reclama un ensenyament de qualitat que atengui la diversitat, en què les persones del col·lectiu tinguin les mateixes oportunitats. Per fer-ho possible, demana a la Generalitat que s’apliqui el decret d’educació inclusiva, que dotarà els centres dels recursos econòmics i humans pertinents, i revisarà les ràtios dels alumnes, unes reivindicacions que també es van fer a la concentració convocada dissabte a la plaça de Sant Jaume.
“Hem de tenir unes escoles ordinàries que siguin inclusives”, reclama Víctor Galmés, director del Dincat, que també reivindica el paper destacat que tenen les escoles d’educació especial per a aquells alumnes que necessiten una atenció més especialitzada.
Demanen professors especialitzats
“Els vetlladors són perfils molt necessaris, però no són professionals educatius especialitzats”, apunta Galmés, però creu que no n’hi ha prou per acompanyar-los en el procés de l’aprenentatge: “Calen professionals especialitzats i que siguin professionals educatius”, afegeix. Per fer-ho possible, apunta a tenir “una mirada més centrada en la persona, i saber el que necessita cada persona i la intensitat de suports”.
Diversitat o discapacitat?
Un dels debats que hi ha hagut els darrers anys és la terminologia que s’ha de fer servir per anomenar les persones del col·lectiu. Fa poc s’ha començat a fer servir més sovint la paraula “diversitat”, al·legant que “discapacitat“ por ser ofensiu. Víctor Galmés ens ho aclareix: “La definició de discapacitat intel·lectual és la que ens agrada fer servir i la que demanem que es faci servir”. Assegura que, normalment, és la manera amb què les persones del col·lectiu se senten més identificades.
A més, recorda, és la que està “legalment reconeguda i la que dona drets i suport”, necessaris perquè aquells que tenen discapacitat intel·lectual puguin “tenir una plena inclusió”.
