En moltes ocasions comença amb correus electrònics i trucades. L’assetjament sexual també és a les universitats però poques víctimes fan el pas de denunciar. A Catalunya, la primera en fer-ho va ser la doctoranda Ana Vidu, arran de l’assetjament que va patir d’un catedràtic de la UB el 2008. Ara, nou anys més tard, la mateixa jove s’ha convertit en la primera de fer una tesi doctoral centrada en aquesta qüestió. En el treball, la jove fa una comparativa entre els casos d’assetjament sexual a la Universitat de Berkeley i el cas de la UB en què, després d’ella, 13 noies més van acabar denunciant el mateix professor.
La conclusió principal gira entorn el concepte de la reputació de la universitat. Segons Vidu, “el més destacat és com entenen el prestigi a la universitat. A la Universitat de Barcelona inicialment el prestigi era no reconèixer els casos. Dir que això no passa i mantenir la nostra universitat als rànquings que ja té. En canvi a la universitat de Berkeley, deien que el prestigi ve arran de posicionar-se contra una realitat que tothom sap que existeix.”
La tesi de Vidu també ha posat l’accent en les dificultats i obstacles amb què es troben les víctimes un cop denuncien el cas. Assegura que “és pitjor denunciar l’assetjament, que patir assetjament a la universitat”. Per això, ella i altres víctimes van crear la Xarxa Solidària de Víctimes de Violència de Gènere a les Universitats. Una eina que, explica la doctoranda, ja ha ajudat moltes altres noies a fer el pas d’explicar el que els passa “sense por de ser qüestionades”.
Malgrat patir l’assetjament el 2008, l’Ana no va denunciar el cas fins al 2011, quan va començar les classes del màster i el professor va reprendre l’assetjament. Llavors també va buscar la resta de noies que, igual que ella, n’havien estat víctimes. La denúncia va seguir el seu curs i la causa contra el professor es va arxivar el 2013 per la prescripció dels fets. Tot i això, la fiscalia va considerar que hi havia casos greus constitutius de delicte.
