El 2001, amb el segon disc en solitari acabat de publicar a escala mundial i en un moment de plena popularitat, Manu Chao parlava per a betevé. Una entrevista al programa ‘República 2230‘, dirigit per Benet Roman i Ignasi Julià, en què el músic explicava com s’havia gestat el seu nou treball però també reflexionava sobre la seva manera d’entendre la professió i se sincerava sobre el seu vincle especial amb Barcelona. Establert a la ciutat, Chao va contribuir a convertir Barcelona en icona d’una nova sonoritat marcada pel mestissatge, en què llengües, estils i procedències es barrejaven sense límit i de la qual ell era el principal exponent.
‘Próxima estación: esperanza’
“Crec que el món està tan fotut que no hi ha més collons que tenir esperança. No hi ha una altra opció. Esperança o nihilisme. Jo voto per l’esperança. Crec que encara es poden canviar les coses“. Així s’expressava Manu Chao a propòsit de ‘Próxima estación: esperanza’, el segon treball personal de l’exlíder de Mano Negra.
El disc conté 17 temes en diversos idiomes i es va gestar durant els múltiples viatges del músic, que assegura que ‘Próxima estación: esperanza‘ és com “la germaneta de ‘Clandestino‘”, el seu debut en solitari. Tots dos són un crit de desafiament al sistema i de confiança en la possibilitat de teixir un món diferent. “És una utopia i una realitat’, segons ell, perquè “hi ha molta gent conscienciada” i compromesa amb aquesta transformació arreu del món.
“He tingut molta sort, sempre he fet el que m’ha vingut de gust”
Chao no té fórmula que expliqui la seva manera de fer música fusió: “No hi penso. Surt com surt, la fusió és dins”. I confessa que el més important per ell és gaudir del que fa: “Per mi el gust ja va ser, ara espero que li agradi a la gent”. Reconeix també que se sent afortunat per la llibertat de què ha gaudit en la seva vida professional i perquè la seva carrera com a músic li ha permès “viure 1.000 vides”.
Manu Chao i Barcelona
Nascut a París, de mare basca i pare gallec, Manu Chao es va establir a Barcelona. El músic considera que la ciutat “és una bona base”, on està content de compartir el barri amb la gent i on sempre se sent bé. Però també es pronuncia sobre els canvis que està experimentant la ciutat en el tombant del segle XX i es mostra molt crític amb la postura dels polítics que la governen. Considera que Barcelona és una cruïlla de camins i això la dota d’una gran força d’esperit. “Molta gent ve a Barcelona perquè hi ha molta llibertat d’expressió al carrer i no entenc perquè estan intentant matar això”.
“El dolent de Barcelona és que hi està entrant Europa a sac”
